Opinió

Tribuna

La prova del 9

“La ciutadania vol participar. Ho ha dit. La ciutadania és prou madura per saber què vol i quan ho vol. Ho ha demostrat. La ciutadania parla. Però només quan cal

Algú dubta de la necessitat de mantenir viva la manifestació de l’Onze de Setembre en el context polític i social actual? Algú dubta de la necessitat de continuar mobilitzant la ciutadania per avançar cap a la independència? Algú dubta de la necessitat d’apel·lar directament a la classe política per fer realitat l’encàrrec de l’1 d’octubre? Algú entén, doncs, a què ve la polèmica fabricada que hi ha ara sobre el rebuig per part dels organitzadors de la manifestació als partits? Fa uns anys, en la manifestació de l’Onze de Setembre es reclamaven accions concretes al govern de José Montilla, Artur Mas o Carles Puigdemont. Tot entrava en la lògica de la normalitat democràtica. Ara alguns parlen de divisions innecessàries. Però la realitat s’imposa.

SI HI HA UNA COSA QUE

l’independentisme català ha sabut fer sempre bé és dividir-se. Dividir-se buscant el matís que ens permet enriquir un moviment plural i democràtic. I podríem arribar a considerar que la divisió és generosa en si mateixa i que això que alguns han anomenat “eixamplar la base” no és res més que aglutinar sota un mateix paraigua tots els matisos del sobiranisme democràtic. Vindria a ser la prova del 9.

L’ARGUMENT DE LA DIVISIÓ

ha estat històricament utilitzat per frenar les aspiracions lícites d’una part de la ciutadania que frisa per veure i viure la recuperació de la sobirania del poble català arrencada per la força de les armes. La divisió no és dolenta en si mateixa. És, fins i tot, necessària. Quan, l’1 d’octubre del 2017, vam tenir les urnes sobre la taula vam comprovar que, en un repartiment generós, l’opció independentista s’imposava per sobre de les no independentistes. I ho vam corroborar novament en les eleccions imposades per l’Estat el 21 de desembre del 2017 i en les últims eleccions al Parlament l’any passat. D’on sorgeix el govern del 52%, si no és de la suma d’aquells que es van dividir per retrobar-se sota el paraigua sobiranista? I és, precisament, sota aquest paraigua sobiranista que l’Estat continua arrabassant competències a la Generalitat en aquells aspectes en què Catalunya ha aconseguit nivells d’excel·lència indiscutibles. Allò que Fernández Díaz va destapar sobre el cop d’estat al sistema sanitari català, es replica cada dia que passa en totes les estructures de govern: l’últim episodi ha estat el dels Bombers.

EN UN MOMENT EN QUÈ L’ESTAT

consolida un 155 permanent, no podem dir que les coses siguin fàcils per a aquells que governen, però la ciutadania no pot callar. Els lemes de la Diada escollits per part del govern aquest any ho diuen en paraules de Joana Raspall: “Parla ben clar, que el mot és teu.” Cinc anys després d’un dels exercicis de democràcia participativa més importants de la història de Catalunya, pot semblar que el fil s’arronsa, que la repressió fa efecte, que cada dia som més petits i miserables, que no hi ha llum al final del túnel. Però tots els túnels s’acaben i, al final, sempre hi ha llum.

LA DEMOCRÀCIA QUE VAM

defensar l’1 d’octubre del 2017 ens empeny a escollir els nostres representants polítics, però no a donar-los un xec en blanc. La democràcia participativa que es va sembrar l’octubre del 2017 obliga les estructures dels partits a treballar en el centre d’un punt d’inflexió que dibuixarà les línies d’una nova divisió. Una divisió entre una democràcia representativa i una democràcia participativa real. La ciutadania vol participar. Ho ha dit. La ciutadania és prou madura per saber què vol i quan ho vol. Ho ha demostrat. La ciutadania no vol callar. I parla. Però només quan cal.

LA PESADA LLOSA

del govern mai no havia pesat tant com ara. El país necessita redibuixar-se per tornar a fer encaixar les peces. Les polítiques del peix al cove que ens van donar competències fins i tot inesperades ja no serveixen per acontentar la població i, a més, són impossibles d’executar davant d’un Estat disposat a escanyar contínuament una Catalunya insurrecta.

PARLAR DE DIVISIONS

en aquest context no deixa de ser anecdòtic i mostra la cara d’aquelles estructures que es resisteixen. La resistència no és dolenta en si mateixa. I també hi ha un paraigua que aglutina un sistema de partits que no vol canviar. És allò que en diuen la prova del 9.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.