Opinió

Tribuna

La indiferència és l’obscenitat

“L’actitud deferent és l’única que ens fa vertaderament humans, l’única que pot qualificar-nos de decents moralment parlant.

La indiferència enfront del mal, del patiment dels innocents, de la fam del món, de la ignorància, de la violència de gènere, de la guerra, de la deportació, de les neteges ètniques, dels sofriments dels immigrants, dels refugiats, la indiferència enfront del sofriment del món en totes les seves múltiples formes és, senzillament, una obscenitat.

La indiferència és una forma d’inhumanitat, però també un mecanisme de defensa poruc que té com a missió romandre aliè als altres, a les seves misèries i tragèdies per tal de no veure’s afectat, ni implicat, ni commogut pels seus crits i per les seves mirades. La por que la resposta em comprometi en excés; la por que la resposta em causi tota mena de trasbalsos, la por que no pugui donar una resposta reeixida, em condueix a la indiferència, però aquesta indiferència és, per dir-ho a la manera de Jean-Paul Sartre, una forma de mala consciència (mauvaise conscience), una excusa per la mandra i la inòpia.

En un món globalment comunicat i interconnectat no hi ha excuses per practicar aquesta forma d’indiferència, perquè ningú no pot emprar el pretext de la ignorància per salvar-se. Coneixem els drames que tenen lloc en el món; els més propers i els més llunyans, la misèria del món ens colpeja un dia rere l’altre. Tot i que la informació que ens arriba és, molt sovint, esbiaixada, tendenciosa i parcial, no podem fer veure que no sabem el que ocorre. Veiem gent que pateix, veiem dones que són maltractades, nens que moren. Enfront de la globalització de la indiferència, cal vindicar la globalització de l’empatia o, com diu Johan Baptist Metz, la mundialització de la compassió. Tampoc no s’hi val excusar-se en l’argument de la immensitat. No es pot respondre a tot, no es pot adoptar un compromís amb tots els col·lectius que pateixen, però sí que es pot respondre sectorialment, assumint un compromís concret i aportant el propi talent i la pròpia energia per pal·liar una petita illa de l’immens oceà de sofriment.

Hi ha una forma d’indiferència, que és la resultant d’un intens i extens treball espiritual, que només s’assoleix després d’haver conquerit la llibertat interior, una llibertat que és sinònim d’independència d’esperit i d’ànima, de deslligament de tot el que m’envolta i m’embolcalla. A aquesta segona forma d’indiferència ja es van referir els pensadors estoics llatins, amb l’expressió, indiferentia mundi. Rau a prescindir de les opinions, de les crítiques i de les observacions dels altres. Rau a no esperar res d’ells, ni elogis, ni retrets. Consisteix a complir el deure, fer la pròpia missió en el món sense voler obtenir-ne cap benefici personal, sense voler atènyer cap fruit, sense estar condicionat per allò que diran o pensaran. Justament per desplegar la missió, cal centrar-s’hi de ple i restar indiferent a estímuls, invitacions i seduccions de l’entorn.

Aquesta indiferència no és allunyament del món, ni separació, tampoc no és egoisme, ni individualisme. És la indiferència necessària per fer realitat la pròpia missió en el món, per poder causar un bé, per poder dir la veritat, per poder crear bellesa o generar unitat. És la indiferència del món que van teoritzar també els grans místics medievals. No és un menyspreu de la realitat social, tampoc una espècie d’aïllament altisonant; és entrega, donació al món i als altres, però sense veure’s afectat per allò que puguin dir o pensar, sense que els afectes condicionin la plena dedicació a la missió lliurement assumida.

L’actitud deferent és l’única que ens fa vertaderament humans, l’única que pot qualificar-nos de decents moralment parlant. La indiferència, però, està molt estesa. Tendim a viure en mons aïllats, a construir fronteres invisibles entre nosaltres, a establir categories i territoris; distingim entre ells i nosaltres, entre propis i estranys, entre éssers dotats de dignitat i éssers indignes i tot aquest conjunt de separacions, de cartografies morals són, en el fons, pretextos, per justificar la nostra indiferència envers els altres, els de fora, els qui no són de la comunitat, els qui no pertanyen al cercle dels dignes.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.