Opinió

Tribuna

Obiols o el coratge de la concòrdia

“És el “parlem-ne” en lloc de les sacralitats i els anatemes, els amples consensos en lloc de les actuacions unilaterals que aprimen la nació... Va sent l’hora

Fa uns dies, un escriptor i articulista reconegut, bon amic, em confessava la seva admiració pel llibre que acaba de publicar Raimon Obiols: El temps esquerp (editorial Arcàdia). N’admirava la intel·ligència política que conté, tan escassa i valuosa en un món capturat per la boira i per l’apoteosi de les simplificacions. I el “coratge de la concòrdia” que propugna com a pedra angular inexcusable de la nació. I, molt especialment, el gruix intel·lectual que tragina, arrelat en el corrent de fons de la cultura europea, democràtica i transformadora, la “dels que solen perdre”. Hi desfilen Hannah Arendt, Max Aub, Walter Benjamin, Isaiah Berlin, Adelbert von Chamisso, Eugenio Colorni, Albert O. Hirschman, Robert Musil, George Orwell, Victor Serge, Carl Schmitt, Max Weber… Diu Lluís Rabell, sobre el llibre d’Obiols: “[...] Els ecos d’aquella Europa que podia ser i no va ser reverberen en el seu pensament. No pas amb accents melancòlics, com un lament, sinó com una il·luminació que ajuda a entendre el que succeeix i que empeny a l’acció. Sense memòria no hi ha futur”.

El meu amic escriptor, d’altra banda, lamentava que les circumstàncies no haguessin situat Obiols en un paper més agraït, que li toqués fer-se càrrec de la candidatura a la presidència de la Generalitat quan no hi havia cap possibilitat d’èxit, durant l’etapa més feréstega del pujolisme, congriada el 1984 (com explica Jordi Amat en el seu llibre El fill del xofer). Ho va entomar amb sentit del deure i va lliurar la batalla de les idees, sempre en sintonia amb les posicions més innovadores de les esquerres europees i a partir d’un catalanisme laic i federal, sovint a repel de tiris i troians.

És el mateix catalanisme que tants alcaldes traduirien en obra de govern als seus municipis, de cap a cap del país, i que Pasqual Maragall plasmaria brillantment en la transformació de Barcelona arran de la cita olímpica del 1992. I el dels posteriors governs d’esquerres a la Generalitat, presidits per Maragall i per José Montilla. I també el del PSC de Miquel Iceta, que va mantenir encesa la flama de la unitat civil durant el greu risc d’esberlada de la dècada passada. I, encara, el catalanisme de Salvador Illa, que ara repunta i que procura fer de llevadora d’una nova etapa més fecunda per a Catalunya, basada en el retrobament i el sentit de realitat, en “la prudència i l’audàcia, per aquest ordre”, que Obiols recomana, en la voluntat i l’exigència d’un nou pacte Catalunya-Espanya sobre la base de la lleialtat mútua...

És l’únic camí practicable entre les dues distopies on apunten els extrems. Diu Obiols: “Espanya no es pot permetre, indefinidament, sense problemes gravíssims, potser existencials, tenir una ferida oberta amb Catalunya, de la mateixa manera que Catalunya no es pot permetre una ferida etnolingüística interna. És vital que, a banda i banda, guanyi la intel·ligència i perdi la bilis i la seva inacabable guerra de desgast [...], aparentment sense vencedors ni vençuts; de fet, entre vençuts.”

Obiols, en un acte sobre el seu llibre, agraïa la proliferació de comentaris favorables i elogiosos, però hi trobava a faltar alguna crítica adversa, alguna rèplica per compte d’exponents dels dos nacionalismes enfrontats, el català i l’espanyol. El silenci és compacte en aquests topants. Un càlcul cínic fa pensar que es tracta d’un silenci orquestrat: millor no parlar-ne, respondre-li és fer-li publicitat. Però també hi cap una altra hipòtesi més optimista: el respecte i l’equanimitat amb què Obiols tracta els temes relatius a la darrera dècada pot ser que indueixin el lector a unes reflexions de fons que no es presten a rèpliques precipitades. Seria un gran senyal, sempre que, després del silenci reflexiu, sorgís el diàleg assossegat i profitós que ens cal. Estaria fent camí “el coratge de la concòrdia”. És aquella imatge tan bella de la Catalunya àgora en comptes de la Catalunya temple que, formulada per Antoni Puigverd, va fer seva Maragall. És el “parlem-ne” en lloc de les sacralitats i els anatemes, la complexitat multicolor en lloc de les simplificacions en blanc o negre, els amples consensos en lloc de les actuacions unilaterals que aprimen la nació... Va sent l’hora.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.