Opinió

Tribuna

Un any de vacances

“L’estiu és com un contenidor de possibilitats i somnis de tot allò que volem fer algun dia. I si no ho fem a l’estiu, quan?

Amb els primers raigs de sol calent, cap allà al maig, ja comencen les pessigolles. Pensem a desfer-nos de la roba que ja ens pesa, a treure la pols a les sandàlies i alliberar els dits d’una vegada; pensem en el final de curs de la canalla, en la revetlla de Sant Joan, i somniem. Somniem en el moment de dir: la setmana vinent començo les vacances, demà començo les vacances, em falten dues hores per les vacances. A casa va creixent una muntanya de llibres que hem anat comprant amb molta il·lusió i comença a acumular pols; les revistes que no hem tingut temps de llegir, retalls de diaris pendents, pestanyes a l’ordinador amb llocs bonics on ens agradaria anar algun dia.

Llistes: pobles amb encant, platges de postal, camins solitaris, museus que sí o sí hauríem de visitar, aquella església romànica que hem de veure abans que caigui a trossos, restaurants no massa cars que pinten bé. Més llistes: coses per fer i que normalment no tenim temps de fer, cuinar ànec amb peres i macarrons de rostit, una funda de ganxet, rentar les cortines, endreçar els llibres per ordre alfabètic de l’autor, escriure la història de la família, desenganxar-nos uns dies de Twitter, quedar amb les amigues sense pressa, aprendre a fer alguna cosa nova, fer-nos fer un bon massatge. Llistes que durant mesos no han parat d’engreixar-se i multiplicar-se amb alegria.

Ha estat molt bonic. La prèvia, vull dir: els preliminars. Hem somniat tant! Enmig d’una reunió per Zoom pesadíssima ens saltava al pensament una idea boja. I si…? I obríem discretament una nova llista, i era difícil de dissimular el somriure. I remenàvem alguns webs per veure com de bonic és aquell país. Send tourism newsletter? Yes, ves enviant, que no se sap mai. I començàvem a rebre missatges comercials plens de fotos de gent passant-s’ho bomba visitant un poble medieval, menjant gambes a quatre mans, saltant amb parapent sobre uns camps molt verds. Això del parapent no ho faria mai de la vida però ai, quines ganes de vacances!, ens dèiem amb un sospir de desig.

L’estiu és com un contenidor de possibilitats i somnis de tot allò que volem fer algun dia. I si no ho fem a l’estiu, quan? La jubilació és un futur incert, el que puguis fer avui no ho deixis per demà, i etcètera. Per tant, només ens queda l’estiu per fer la cara dels que surten als fullets turístics, que viuen la vida al màxim i somriuen tota l’estona, com seguint la cançó de Mazoni: “No n’hi ha prou amb la felicitat, exigim eufòria.” I un dia, l’estiu arriba de debò. I ja arriba esgotat. Estressat, més aviat. És impossible que estigui a l’altura, amb tantes expectatives. Per on comencem a ser tan feliços?

Amb això de la felicitat tothom fa el que pot (ja entenem que l’eufòria és cosa d’algun moment extraordinari). Repassem amb ulls crítics les llistes, perquè no hi ha prou dies, prou diners, prou ganes de fer-ho tot ara mateix. “Dies de relax, llibre i piscina en un poble de muntanya “ i “viatge per centreeuropa” no són gaire compatibles, igual que “no fer res, estar tranquils i alimentar-nos de pa amb tomàquet i altres coses que no portin feina” i “fer molts arrossos i carns a la brasa i convidar els amics”. Moment de realisme, fem com a les botigues online: això, això i això ho trec de la cistella i ho deixo a l’apartat de “més tard”. No passa res, ja ho farem un altre dia. Només salvarem algunes idees: “viatge a la Catalunya del Nord”, “ganxet”, “boles de picolat”, “maternitat d’Elna”, “mercat de pagesos”, “llegir”. Seleccionem alguns llibres –més dels que tenim capacitat d’empassar-nos, però és igual– i sortim a tastar aquesta felicitat que ens hem promès.

I no n’aprenem mai. Quan arriba el setembre, després d’unes vacances raonablement satisfactòries, amb moments de tot, comencem a mirar amb enyorança les fotos que hem fet (les fotos són tramposes perquè rarament en fem en moments complicats). I amb l’augment de la feina, de les obligacions, les llistes tornen a inflar-se. Recuperem els vells somnis i n’anem incorporant de nous. I ens tornem a il·lusionar, i gairebé ens sembla sentir l’olor de farigola dels dies roents, notar la sal a la pell i l’emoció d’un lloc que no hem visitat mai. Potser l’estiu només és l’excusa per gaudir d’un viatge que dura tot l’any.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.