‘Niagara’

A l’estiu del 1952, sota la direcció de Henry Hathaway i al mateix lloc on hi ha les cèlebres cascades, Marilyn Monroe va rodar Niagara. El film, després d’un temps de papers secundaris, va catapultar l’actriu com una “estrella” amb tot un desplegament de la seva sensualitat: els vestits cenyits, el balanceig del seu cos, els llavis pintats de vermell. Deu estius després, concretament el 4 d’agost del 1962, i és així que avui mateix en fa seixanta anys, la seva assistenta va trobar Marilyn (o potser s’hauria de dir Norma Jean?) morta. No donaré més voltes a les especulacions sobre la mort de Marilyn. Només recordaré aquella cançó de Pete Seeger, Who Killed Norma Jean?, que diu que tothom va matar-la i després la va plànyer i va començar a oblidar-la. Tanmateix, tot i que la memòria del cinema cada cop es fa més curta, Marilyn encara no s’ha oblidat. La veig, amb un vestit rosa, posant un disc amb la cançó Kiss me. La boca entreoberta, la mirada de desig fins que, al costat d’uns acabats de casar interpretats per Jean Peters i Max Schowalter, també la canta. Aleshores apareix Joseph Cotten, el marit turmentat (ha tornat de la guerra de Corea) i gelós que trenca el disc ferint-se les mans. En un film en Technicolor en què el melodrama es creua amb el cinema negre, Marilyn encarna una femme fatale que, a través del seu amant, vol matar el marit: no li surt bé la jugada. Sovint tinc la sensació que en el cinema de Hollywood, de manera particular als anys cinquanta, hi ha la recurrent exhibició/explotació eròtica d’un cos, sobretot femení, però alhora una idea del desig sexual com alguna cosa perversa, malèfica i fatal. Demà: Imitació de la vida (Douglas Sirk, 1959).