Opinió

opinió

El món de la Puda

Les fotos de la Paquita de la Puda evoquen un món oblidat i, ara, ruïnós

La Càndida Dilmé Matamala va conèixer el marit, l’Heribert Puig Masferrer, mentre venia cansalades, un dolç de pa de pessic i sucre ideat per la pastisseria Boadella, a la font Pudosa. Coronada amb un gerro de pedra al cim de la columna, a la base hi ha unes gàrgoles d’on brollaven aquelles aigües fètides, olor d’ous podrits, però apreciades per la clientela del balneari, dames com la mare i la tia de Josep Pla, el qual es referia a aquell món pretensiós i burgés que s’hostatjava a l’hotel Mundial de Banyoles per després guarir-se a la Puda d’acne i psoriasis o d’asma dient que era “gent devota que donava un aire beatífic a la ciutat”. A la font Pudosa, s’hi pot trobar cert alleujament per la xafogor, allunyada de l’estany. S’hi ha d’anar expressament i apareix com una ombra solitària, decadent al final de l’arbreda del passeig Dalmau. En la memòria dels més grans, és lloc d’esbarjo, vinculat als estiuejants, atracció de visitants, on els banyolins hi berenaven cansalada i un got d’aigua; on sota l’ombra dels plàtans es feia l’estiu. Potser és per això que encara ara hi van fer a tertúlia els que guarden la memòria del que va ser, no tant l’espai refinat reservat als forasters, que era el balneari, sinó l’ambient de placeta d’estiu

És als anys vint quan la meva tia àvia Càndida coneix l’Heribert, estiuejant de la Puda, hoste del Mundial. És la data de la foto en la qual la Càndida porta una davantal blanc i es posa una mà a la butxaca. Hi ha dues noies més. Destaquen de la colla d’homes que les envolten i a l’esquerra es veu la font. És una foto de l’Arxiu Comarcal del Pla de l’Estany que el meu pare guarda d’una publicació local perquè hi va reconèixer la tia de Barcelona. El nom de la tia Càndida ve a tomb quan anomeno la Paquita Palmada, “la Paquita de la Puda”, que durant els anys cinquanta, amb un llustrós davantal blanc, servia cansalades, anissos i xocolata. Són les fotos de la tia Càndida i de la Paquita Palmada les que testimonien que hi havia vida en aquell món oblidat del balneari; un Titanic banyolí des que el 1960 va tancar. A la font, propietat de l’Ajuntament, no hi raja aigua i l’edifici, propietat privada, no oculta l’estat de degradació. De la pèrgola, recordatori d’aquell esplendor ple de beatitud que deia Pla, només se n’aguanta la columna. Les fotos rememoren un escenari vetustat, de terres hidràulics, del qual no queda rastre, i de les banyeres de marbre que acumulen fulles de plàtan seques. Què s’ha de fer quan el patrimoni no és només un fantasma sinó, a més, una ruïna?

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.