Dos puntals

Amb la mort de mossèn Jaume Reixach desapareix el meu segon gran puntal poètic vivent de joventut. L’altre era mossèn Modest Prats, que, a més de referent, va ser professor al Seminari d’una assignatura de nom inventat per ell: “Clásicos españoles”. Originàriament es deia “Clásicos castellanos” i, és clar, excloïa Verdaguer, Carner, Maragall, Sagarra, etcètera. No sé com s’ho va manegar, però l’assignatura s’amplià, per dir-ho així, i vam estudiar autors nostrats proscrits fins aleshores.

In diebus illis al Seminari de Girona, en Jaume Reixach, a part de ser bon seminarista i bon estudiant, escrivia versos d’alta volada poètica i els presentava als certàmens organitzats a la casa. A la festa de la Nit de la Puríssima, en tres ocasions li vaig recitar versos; encara no fa pas gaire anys li’n vaig recordar uns quants, i l’home s’emocionà. L’octubre del 1956 hi va haver la revolta popular a Hongria contra l’ocupació i la sobirania soviètiques, i aquell any vaig recitar una poesia d’en Jaume que començava així: “Veig boscos de fusells / i baionetes. Veig morts abandonats com els ocells / a les cunetes.” És només un exemple i, tal com diu l’epigramista Marcial, “hoc est vivere bis: vita posse priore frui” (“fruir els records de la vida és viure dues vegades”). Mossèn Jaume Reixach ja no hi és en presència física, però els records no s’esborraran mai. I tot això a part del que va patir i del calvari que hagué de pujar, que no puc jutjar perquè no sé tot el que passà.

Mossèn Modest Prats també escrivia poesia, però en un altre estil. Només un inici de poema, famós a tota la casa, pot ser mostra de cap on tirava, aquell temps, l’altre puntal poètic: un dia al menjador, en els recitals d’havent sopat, començà així: “Tinc l’ànima xopa / de parracs greixinosos...” Passats molts anys, la relació amb mossèn Modest anà a més, de resultes d’haver-li presentat Josep Pla. Vam anar moltes vegades al mas de Llofriu, i el mossèn va venir moltes vegades a Figueres amb amics, amb gent del món literari i amb Josep Pla, que, per cert, invità el reverendu (així li’n deia) a assistir a la presentació personal de Joan Coromines al polígraf de Llofriu del primer volum del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Va ser al mas Pla, a finals de febrer de l’any 1980.