Opinió

opinió

Primavera

M’agrada que Girona s’ompli de vida, que les terrasses siguin plenes

Jo no sé a vostès, però a mi la primavera em fa bullir la sang. M’agrada el temps del plou i fa sol, del contrast entre el verd esplendorós dels prats i el blanc dels cims encara nevats, la sensació de tranquil·litat i frescor que es respira a comarques ara buides com per exemple la Cerdanya i el Ripollès. M’agrada que el dia sigui més llarg i els matins, més clars, retrobar-me amb els turistes de sempre voltant per l’estació a la recerca del centre. M’agrada que Girona s’ompli de vida, que les terrasses siguin plenes, que els negocis locals funcionin, que hi hagi nous espais on reunir-se per fi amb qui es vulgui o amb qui es pugui, m’agrada la vida que es respira al barri vell, al carrer Nou del Teatre, a la plaça del Vi, a fora muralla...

Ja sé que l’excés de turistes espanta, ja sé que la ciutat té altres problemes i que el turisme no és la solució als nostres mals, que no podem permetre més especulacions immobiliàries en detriment dels ciutadans, i que la massificació turística és nefasta. Ho sabem tots això. Però en aquest època m’agrada trobar-me’n alguns pel call jueu gaudint d’aquest magnífic entorn d’arquitectura medieval, de la catedral, del passeig arqueològic, de la nostra cultura i gastronomia, perquè m’agrada el turisme que respecta els llocs on va. Diguin-me idealista, però segur que n’hi ha algun, d’aquests.

I m’agrada aquest altre turisme més discret però no menys visible del ciclisme que, juntament amb l’afició autòctona, ha fet que Girona i comarca sigui des de fa temps una destinació de primer ordre tant d’equips professionals com amateurs. Cada matí se’n poden veure pels carrers de Girona enfilant cap als Àngels, les Gavarres, el Llémena, per no parlar de les nombroses rutes de bicicleta de muntanya explorades diàriament per tanta i tanta gent aficionada a aquest esport, com delaten la quantitat de botigues que han crescut al seu entorn. No sé vostès, però jo que vinc d’una adolescència de certa buidor, en què Girona encara era grisa i avorrida, sense turistes ni ciclistes, ni terrasses plenes, ni Universitat, ni estudiants d’Erasmus, ni guiris, a mi que encara em bull la sang, que m’agrada la gent i l’he trobat a faltar, em sembla que una mica d’alegria no ens pot fer cap mal.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.