Opinió

Tribuna

Sàhara

“Pedro Sánchez, que ja acumula al cap els mateixos cabells blancs que el Felipe González dels anys noranta, ha començat el viatge al centre que li reclamaven els ‘barons’ socialistes que fa no gaire el volien fora de joc

La decisió presa pel president Pedro Sánchez en relació amb el conflicte territorial sobre el Sàhara es pot considerar una jugada a tres bandes, l’anàlisi de les quals obliga com a mínim a reconsiderar la crítica a la inconsistència o a la volubilitat que en general se n’ha fet, malgrat que sigui el president en general mereixedor d’aquesta mena de qualificatius.

Després d’haver protagonitzat un escàndol de proporcions gegantines en la rebuda i assistència mèdica proporcionada al líder del Front Polisario, Brahim Ghali, Sánchez es va desprendre del problema remodelant el govern i fent fora la ministra González Laya. La justícia hi té encara en marxa una investigació per possibles delictes de falsificació de passaport, prevaricació i encobriment en entendre que el govern va facilitar l’entrada il·legal de Ghali a Espanya en no obligar-lo a passar un control de duana després d’aterrar a la base aèria de Saragossa l’abril de l’any passat, però és sols l’exministra d’Afers Exteriors qui està essent investigada, com si el seu cap directe no fos responsable del fet de mantenir en secret la seva hospitalització a Logronyo de manera irregular i sense informar-ne el Marroc, ni els ministres d’Unidas Podemos, ni el govern de La Rioja.

Lliure per canviar de posició, ara Sánchez es despenja que el PSOE ha reconsiderat el seu parer al respecte i, malgrat el disgust ja expressat pel Front Polisario, ha decidit donar suport al règim d’autonomia que proposa el Marroc per al Sàhara Occidental. Amb les crítiques de l’oposició i dels seus socis de govern i la perplexitat que han deixat veure alguns destacats membres del seu partit, Sánchez pren una decisió enmig del soroll de la guerra d’Ucraïna que el pot beneficiar en tres fronts.

Des del punt de vista de la seva posició dins la Unió Europea i com també han palesat algunes manifestacions de la presidenta del Parlament, Ursula von der Leyen, estar bé amb el Marroc significa tranquil·litat per a la frontera sud de la Unió, on la capacitat per contenir (o senzillament no atiar) els grups d’immigrants que volen accedir al continent per les ciutats espanyoles de Ceuta i Melilla ha estat sempre una preocupació, donada la feblesa de la política fronterera comunitària, amb una Espanya sempre deixada a la seva sort en aquest punt crucial de la Mediterrània. La qüestió es pot complicar més encara ara, quan l’escassedat de cereal provinent d’Ucraïna i Rússia pugui generar més fam de la suportable en els països del Magreb, amb les consegüents i sempre imprevisibles revoltes socials.

La segona qüestió que Sánchez pot resoldre o apaivagar amb la seva decisió sobre el Sàhara té un caire intern: la lluita pel centre polític sembla el seu objectiu principal, allunyant-se en la mesura que sigui possible de les posicions d’Unidas Podemos. Ja ho va fer incipientment amb la reforma laboral i d’una manera més descarnada i poc subtil amb l’enviament d’armes a Ucraïna. Ara, com en aquella ocasió, ha decidit que no calia ni tan sols comunicar-ho a la vicepresidenta Díaz, de manera que clarament la presenta com una posició pròpia. Tenint en compte la contundència amb què ha carregat contra Núñez Feijóo pels pactes amb Vox a Castella i Lleó, la conclusió és que, defenestrat Ciudadanos, el PSOE d’aquest nou Sánchez ha decidit llançar-se a conquerir tot l’espai moderat i fer oblidar antigues amistats de cara a les properes eleccions.

I així arribem a la tercera banda. Ni tan sols en el cas d’una excolònia com és el Sàhara deixa espai Sánchez per a reivindicacions d’autodeterminació? Potser no tothom es creurà que això significa allunyar-se de Bildu i, si no es posa molt realpolitik, de la mateixa ERC, però en tot cas ja haurà fet el gest simbòlic de negar el que es pressuposava, cosa que obliga l’oposició a cenyir la seva crítica al fet concret del canvi radical i no al contingut de la decisió. Ell no dona suport a vel·leïtats d’independència!

Potser encara queda temps per al retorn al bipartidisme, però Sánchez, que ja acumula al cap els mateixos cabells blancs que el Felipe González dels anys noranta, ha començat el viatge al centre que li reclamaven els barons socialistes que fa no gaire el volien fora de joc i el van veure reeixir de les seves cendres contra tot pronòstic. Que en prengui nota el PP.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.