Opinió

De reüll

No et moguis

Fa mesos que buscava un mirall. D’ençà d’una conversa entre Cristina Masanés i Marta Marín-Dòmine, al Museu d’Història de Girona, i durant la qual es va fer esment als miralls d’una taula d’exploració ginecològica dels anys trenta. L’artefacte –és l’única definició possible d’aquell aparell mèdic, gens acollidor– formava part de l’exposició Les coses que foren. Veient els miralls, col·locats estratègicament per explorar el misteri femení, era inevitable sentir la fredor, la d’un contacte imaginat amb la part del cos més íntima, encamellada en aquell artefacte. “El mirall és un objecte molt poderós”, va dir Masanés. I vaig anotar la frase pensant en el mirall màgic de la madrastra de la Blancaneu, l’altaveu de la vanitat i de la veritat, i també en tots els que hem trencat maleint el seu reflex. Vaig demanar a l’Eva Vàzquez un llibre que em servís de mirall. Talment com la reina presumida del conte, obsessionada per la seva bellesa, la comtessa de Castiglione tenia una ànsia de retratar-se malaltissa. És el relat d’un món de vels, naftalina, gossos morts i flors seques que descriu Nathalie Léger a La exposición. Al final ha estat l’actriu Emma Thompson, el meu mirall, mirallet màgic: “Treu-te la roba davant del mirall i no et moguis.” No amaguis panxa, posant, de perfil, seguint les ordres d’un fotògraf que et vol mirar com la que no ets. Accepta el poder del mirall i sobretot el del teu cos.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.