Opinió

De reüll

La teta i el caldo

Ens fixem en les que van trencar les normes, i les que s’hi van resignar?

La teta immensa, l’inflable naïf que omple l’escenari al final d’ Ay, mamá , de Rigoberta Bandini , exemplifica la superficialitat de tot plegat. S’ha qüestionat la cançó, pensada per al festival d’Eurovisió, perquè la modernitat l’ha elevada a himne feminista tot i beatificar la maternitat abnegada i cuidadora, la de la dona que ha fet de la criança la seva vida; una mare que és també resiliència i treu pit. Aquest escrutini, reiterat i exagerat, promogut per una correcció política, que no deixa de ser un tic patriarcal, ens encotilla més i més. Cantar a les dones que són el pal de paller, que tenen caldo a la nevera, que han fregat escales perquè les filles poguessin anar a la universitat, no és fer bo el model. Ens fixem en les que van trencar les normes, com si les que s’hi van resignar no fossin referents. Sense la seva teta no seríem on som. I, companyes, sempre s’ha de dir gràcies perquè si punxem el globus hi trobarem el problema, sistèmic. Hi ha algú que ha de fer el caldo i gairebé sempre ho fa una teta, la que dona humanitat i bellesa al món, d’acord, però que té menys recursos que tu. És la kelly que neteja hotels, l’equatoriana que passeja l’avi al sol quan ets a l’oficina o fa el lavabo un dia a la setmana, mentre et poses el llaç lila el 8-M i et manifestes amb les amigues que, com tu, es poden permetre fer vaga i perdre un dia de sou. Aquesta és la teta que cal reivindicar.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.