Opinió

opinió

El temps de les mimoses

L’ideal polític és aferrar-se a un acte romàntic; poc espai hi ha per a la lluita

El 8 de març del 1946, la vigília de les eleccions legislatives a la Itàlia de la postguerra i les primeres en què les dones podien votar, Teresa Mattei, Teresa Noce i Rita Montagnana, de la Unió de Dones, van sortir al carrer regalant rams de mimoses a les dones. Veig el pom que vaig comprar fa una setmana al mercat esllanguint-se tot i que les seves flors menudes encara il·luminen l’habitació d’un groc dens i viu; no s’ha fet rovell. Encara hi ha esperança per uns dies més. Cada revolució necessita símbols; perquè, ara, tenir un ideal polític és aferrar-se a un acte romàntic, poc espai hi ha per a la lluita i el canvi. La Francisqueta Sarquella i Pujol, presidenta de la Unió de Dones a Banyoles, en va tenir un i s’hi va aferrar. Vital, extravertida i esportista, abans de marxar a l’exili, el 1939, va enfonsar la barqueta amb què remava a l’estany. Encara hi és. Com a mínim és bonic pensar-ho. Que sota les aigües, sempre tèrboles dels llacs, en els quals les llegendes amaguen monstres més que tresors, la barqueta Sampaka hi reposa coberta de líquens mentre les poques perques americanes que queden la ronden. La Francisqueta, la seva germana Carme i la seva mare, Rosa Pujol i Roura, van ser internades al camp de concentració d’Angulema. La Rosa Pujol, que va ser de les primeres regidores a l’Ajuntament de Banyoles el 1938, hi va morir víctima del tifus. Les germanes van marxar a l’URSS.

Abans d’enfonsar la barqueta, la Francisqueta, com altres joves de comarques, va viure la militància política de la guerra. “Han arribat les companyes Subiràs i Fernàndez de Barcelona, on van anar per assistir a les conferències de l’Aliança de la Dona Jove. N’han vingut entusiasmades. Allí hi han trobat companyes de tots els llocs [...], la representació total de la nova generació femenina que vol prendre el seu lloc en la lluita d’avui i en la construcció de la societat de demà”, llegeixo a Triomf de Ripoll el 6 d’agost del 1937. En un míting celebrat també a Ripoll per la Diada del 1936, l’articulista es fixa en una d’aquestes joves, Maria Roqué: “Se m’acut una idea quan aquesta xicota s’alça decidida a parlar al poble, i és que cal anar més de pressa encara a col·locar la dona al lloc que li correspon. No n’hi ha prou que vagi als mítings, no n’hi ha prou que voti. Tampoc n’hi ha prou que serveixi per fer bonic a molts comitès.” Fer bonic, com les mimoses. No hem deixat de ser encara un símbol.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.