Opinió

Tribuna

Contra escalfar cadires

“Reclamem que es doni a la feina l’espai just que necessita, que a fora hi ha molta vida! I si fem teletreball i enyorem els companys no cal patir: com que a casa no tenim màquina de cafè, sempre podem quedar al bar

A mitjan anys noranta esmorzàvem llargament amb els companys de feina al bar de la cantonada. Menjàvem unes truites espectaculars amb pa amb tomàquet. Fèiem tertúlies. No hi havia pressa perquè el dia era llarg. En aquella empresa, una revista, no hi havia màquina de cafè perquè mai faltés una excusa per baixar al bar i xerrar una estona. Al migdia, la pausa era llarguíssima. I ningú se n’anava a casa abans de les vuit del vespre. De fet, si calia acabar feina urgent no era rar treballar fins a la matinada de tant en tant. Ens queixàvem de l’amo? És clar. Però ens ho passàvem bomba.

Jo encara estava a la universitat, voltava els vint anys i no hi havia res més emocionant que aquell ambient. Cobrava a peça i si m’haguessin dit que havia de pagar per fer-ho potser m’ho hauria plantejat i tot. Feia campana dia sí dia no per passar tant de temps com pogués a la redacció. Volia absorbir tot el que se’m presentés, conèixer gent, aprendre l’ofici, divertir-me, guanyar alguns diners. La majoria de companyes i companys eren joves i no tenien fills. No tinc ni idea de com s’ho organitzaven els que sí que en tenien o si hi havia algú que no compartís un entusiasme tan entregat com el meu i li hauria agradat tenir una mica més de temps per fer altres coses. Durant els tres o quatre anys que vaig rondar per aquell pis de l’Eixample que semblava casa nostra no recordo que ningú expressés cap problema amb el fet de dedicar pràcticament tot el dia a la feina. I per si no ens vèiem prou, cada setmana sortíem alguna nit.

Quinze anys més tard col·laborava amb un altre mitjà de comunicació, aquest cop un diari, on treballava força més gent. Hi havia persones joves que, com jo els anys noranta, se sentien eufòriques per tenir l’oportunitat de treballar en un lloc tan especial. Cada divendres al matí feien unes ulleres de pam perquè havien sortit amb els companys també joves fins a les tantes; però, amb ressaca o no, treballaven intensament i amb alegria tantes hores com calgués. Però en aquella redacció hi vaig observar un altre fenomen: un petit nombre de dones no tan joves –d’homes no en vaig veure– que arribaven d’hora i mai no sortien a fer un menú: menjaven de taper davant de l’ordinador i anaven teclejant mentre mastegaven per no perdre ni un minut. L’objectiu evident era acabar ràpid la feina per poder anar a buscar els nens a l’escola o almenys a les extraescolars. No tenien temps (desconec si ganes) de fer llargues tertúlies de bar. Eren determinades i eficients, i mentre la majoria de companys tot just començaven els seus articles, elles ja el portaven a correcció mentre es posaven l’abric per marxar volant. Recordo alguna ocasió en què a alguna li va caure algun encàrrec extra d’última hora. Llàgrimes d’impotència, trucada a l’àvia per anar a recollir els nens. En aquest diari sí que hi havia màquina de cafè.

I fa gairebé dos anys, d’un dia per l’altre, el virus ho va capgirar tot. Molta gent va passar de fitxar vuit hores al dia a treballar des de casa (els que podien, ja sé que no tothom). Em puc imaginar empresaris mossegant-se les ungles, patint perquè ves que no passés que ara que ningú mirava els treballadors deixessin de fer la feina. Segur que també hi va haver molts assalariats descol·locats per aquesta autonomia sobrevinguda (molts devien enyorar els moments del cafè o el menú, i qui sap si fins i tot l’alè del jefe al seu clatell com a estímul productiu). Segur que també va ser difícil per a molts joves en els seus primers anys de feina, privats de les relacions socials amb els companys. Però, a la pràctica, la feina que es podia fer es va fer. Els pencaires van pencar i els barruts van seguir fent la seva. Alguns van descobrir el plaer de dinar amb la família cada dia, i d’altres es van adonar que a casa no s’hi sabien estar.

Allò d’“en sortirem millors” ja sembla un acudit, ho sé. Però potser és el moment de posar les coses al seu lloc. Ha quedat clar que escalfar cadires no és treballar, oi? Doncs no cal insistir-hi només perquè sempre s’ha fet així. Reclamem que es doni a la feina l’espai just que necessita, que a fora hi ha molta vida! I si fem teletreball i enyorem els companys no cal patir: com que a casa no tenim màquina de cafè, sempre podem quedar per esmorzar al bar.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.