Articles

el psc es replanteja el seu futur

sense reparar la feblesa del seu ideari

Sumar o restar

“Més enllà d'una decisió personal, la renúncia [d'Antoni Castells] és una indicació pública sobre un partit al qual li costa sumar en un moment en què la gent desitja sumatoris”

U:La gent volem partits que sumin idees i persones i, en canvi, els partits que ens diuen representar s'entesten a restar. La sortida de gent valuosa sempre és una resta. Com també resta la simplificació que sol pretendre explicar les raons. És una qüestió personal, solen dir els aparells. Com si una decisió en l'àmbit de la política i les seves raons pugui ser altra cosa que personal. Allò que normalment no és tan personal són les circumstàncies que determinen les decisions i –encara menys– la significació col·lectiva que acaben tenint. Té significació política que un número dos de la llista no repeteixi? En té. Tenen significació política les raons que ha donat? En tenen, encara que no siguin de fet cap novetat. En té rebutjar les servituds del PSC respecte al PSOE, remarcar les diferències d'opinió sobre la sentència del Constitucional. Com en té expressar perplexitat davant la passivitat amb què s'afronten les possibles desfetes electorals. Té significació política que un conseller en exercici, membre de la comissió executiva del PSC, justifiqui la seva decisió anunciant que vol tenir les mans lliures i l'oportunitat de mirar les coses amb una mica de perspectiva per tal de preparar l'endemà de les eleccions? En té i molta. Té significació política que ho digui a tres mesos de les eleccions? En té. Més enllà d'una decisió personal –que ho és òbviament–, la renúncia és una indicació pública sobre un partit al qual li costa sumar en un moment en què la gent desitja sumatoris. Sumar o restar: vet aquí la qüestió que té plantejada la direcció del PSC. Restar només implica posar més complexitat al canvi de cicle que s'apunta en l'horitzó del socialisme català, i en el conjunt de l'esquerra catalana, després de les properes eleccions.

DOS: Els partits polítics són fidels a la llei d'observar impassibles els indicadors dels desastres electorals sense modificar res fins que la derrota s'ha consumat. Com és un clàssic que als nuclis durs dels partits els sigui més fàcil acceptar la derrota que no pas entendre'n les raons. Com és habitual que els aparells s'irritin quan algú els descontrola l'agenda i els posa el debat a la palestra pública. És una més de les lleis no escrites dels partits: el seu centralisme ideològic i metodològic. Les coses han de passar quan els aparells volen que passin, volen controlar les llistes i els debats. L'únic problema és que en una societat oberta guanyar unes eleccions significa sumar persones i no tancar els debats.

TRES: Al PSC, a hores d'ara, s'està dirimint una doble partida a porta tancada. D'una banda el lloc de cadascú en la propera contesa electoral. D'altra banda la posició de cada dirigent l'endemà de la previsible pèrdua de centralitat política que significarà perdre les eleccions. I em temo que la doble partida està fent-se sense tenir en compte que –més enllà de les qüestions personals– el problema és la feblesa de l'ideari i la contínua disminució dels qui podrien enriquir-lo. El problema del PSC no és la renúncia d'un dirigent, ni les famoses dues ànimes; és la dificultat de posar a disposició d'una majoria àmplia de ciutadans un ideari convincent, entenedor i engrescador que sumi al país. Els ciutadans desitgem partits més oberts, capaços de recollir amb més entusiasme el nostre anhel de progrés, de catalanitat i concòrdia. Volem partits que sumin. Sabem que les qüestions personals en política no són altra cosa que l'expressió de les limitacions dels partits per acollir la política.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.