Articles

crisi, involució autonòmica i desafecció catalana

obliguen el psc a rePENSAR EL SEU RUMB

Qüestió de lleialtats

“Si [el PSC] no té més remei, caldrà que tingui clar que, entre el pacte federal i Catalunya,
la seva matriu d'origen l'obliga a ser lleial
al poble que un dia
va fer-lo possible”

Les aigües estan alterades, en l'entorn del PSC. Circumstàncies adverses, errors propis i una dinàmica infernal semblen confluir perillosament per desestabilitzar el projecte. Les enquestes dels darrers temps, en graus evidentment diversos, apunten a la fi de l'hegemonia de la que ha estat durant anys la primera força política de Catalunya. I, tal com sol passar en els moments més delicats, no sols els adversaris no paren de furgar a la ferida, sinó que els problemes mostren una endimoniada propensió a multiplicar-se i a complicar-se tot sols.

El primer que cal dir és que el PSC, en la seva versió definitiva, va ser un feliç invent, una autèntica troballa. En primer lloc, naturalment, per als mateixos socialistes i els seus seguidors, ja que d'aquesta manera es conjurava el risc enorme de la fragmentació d'un espai polític potencialment cridat a jugar un paper molt important. I en segon lloc, i al mateix temps, va ser-ho per a Catalunya, que amb la consolidació d'aquella força estabilitzava el seu mapa polític i, sobretot, evitava el perill de la divisió social i les temptacions de caràcter lerrouxista. Algunes coses que se li retreuen avui al PSC ja es trobaven, doncs, en la matriu mateixa del projecte i, contra el que solen creure alguns ingenus, eren justament la seva principal virtualitat. Que un partit polític hagi d'efectuar equilibris complexos i viure dosis altes d'ambigüitat és inevitable si vol constituir una autèntica alternativa de govern i esdevenir una força important, amb multitud d'accents i de matisos. El resultat feia del PSC la millor representació de la diversitat i la complexitat de la mateixa societat catalana: per això, entre altres coses, ha tingut i continua tenint un protagonisme tan gran en la vida política del nostre país.

Fer possible l'invent i mantenir-lo viu i sòlid exigia, naturalment, algunes condicions. Per exemple, una vinculació federal amb el PSOE basada en un grau elevat de confiança i en una autonomia de projecte efectiva. En aquest sentit, el millor teatre d'operacions per a una marxa tranquil·la se situaria sempre en el terreny de la reforma política, de la millora de les condicions de vida dels assalariats, de la modernització, del creixement econòmic, del desplegament de l'estat de benestar. En canvi, tot el que tingués a veure amb les tensions derivades de l'encaix mal resolt entre Catalunya i Espanya posaria en perill la placidesa i el resultat feliç del trajecte. Per això, cada vegada que s'ha tensat aquesta corda, per les raons que sigui, la nau ha trontollat d'una manera perillosa i han aflorat les contradiccions, com les que ha personalitzat tan clarament en els darrers dies la ministre Carme Chacón, obligada a prendre partit entre el govern a què pertany i l'Estatut aprovat pel Parlament de Catalunya. No és estrany, doncs, que els adversaris principals del PSC hagin buscat en tot moment ubicar el terreny de joc en el segell identitari, de la mateixa manera que és natural que hagin disparat tota l'artilleria pesant contra el tripartit, una fórmula de govern que, als seus ulls, i pel sol fet d'integrar federalistes i independentistes en la seva composició, cometia la perversió d'ubicar-se fonamentalment en l'eix polític dreta/esquerra i no en la dicotomia Catalunya/Espanya.

Ara l'escenari ha canviat. La crisi ha engegat al botavant el reformisme social dels governs de signe progressista, allà i aquí, amb el desconcert que això ha causat entre la seva clientela natural. D'altra banda, ja fa temps que Espanya, irreductible en la seva propensió unitarista i terriblement fatigada del procés autonòmic, viu una profunda regressió política que ha conduït a la ruptura de facto del pacte constitucional de 1978, mentre les invocacions al pluralisme de la Pell de Brau o al federalisme han acabat esdevenint merament retòriques o simplement han emmudit. En aquest context, i sense aliats a l'altra banda, el nou Estatut d'Autonomia havia d'estavellar-se forçosament contra les roques.

Era, exactament, la conjuntura que no li convenia gens al PSC. En el terreny social i econòmic, el seu marge de maniobra és ben escàs i, arreu del món, els qui governen una etapa de crisi solen tenir mala peça al teler. En el terreny polític, mai no havia estat tan gran la bretxa entre la ciutadania i els seus representants. I en el terreny nacional, l'allunyament i la fredor dels catalans envers Espanya han augmentat d'una manera espectacular. En aquest context, els draps calents no serveixen de gran cosa, com ho demostra la petita anècdota de veure determinats consellers i diputats del PSC votant inútilment contra la prohibició de les corrides de toros. I invocar més federalisme, cosa que semblaria natural en una altra situació, quan Espanya sencera –i no sols la caverna mediàtica madrilenya– brama per la desafecció, i quan la majoria dels dirigents del PSOE consideren que el problema rau en els excessos nacionalistes del PSC, resulta escassament convincent i operatiu.

Ara mateix, o bé ineluctablement d'aquí a uns quants mesos, caldrà fer alguna cosa en l'òrbita del socialisme català. I potser el PSC no podrà refiar-se d'un retorn natural a unes aigües més tranquil·les, o a un escenari que li eviti les contradiccions que sempre li han estat inherents. I aquesta cosa potser el col·locarà per força en un terreny d'elecció de lleialtats. Si és així, si no té més remei, caldrà que tingui clar que, entre el pacte federal i Catalunya, la seva matriu d'origen l'obliga a ser lleial al poble que un dia va fer-lo possible.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.