Nacionals i istes

S'extingiran els nacionalistes quan Catalunya sigui independent? Hi ha força gent que comença a prometre que quan arribin al paradís de la nicotina deixaran de fumar. Jo mateix tendeixo a pensar que, un cop normalitzada la situació del país, no hauré de trencar-me tant les banyes per qüestions de banderes, llengües i reivindicacions –de fet, poder descansar és un dels motius que ara em porten a cansar-me.

Carod-Rovira va estrenar una moda quan va proclamar que ell no era nacionalista, sinó independentista. La finta, que amb el diccionari a la mà no té gaire consistència, va ser meritòria. El nostre actual vicepresident es referia a aquell nacionalisme que creu que el seu país és el millor, en contrast amb aquell ideal que simplement vol veure lliure el seu país. En aquest sentit, estic segur que molts, jo entre ells, deixaríem de donar la tabarra si assolíssim l'estatalitat. I aprofito per donar una pista als que n'estan farts, de gent com jo: la millor manera de fer-nos callar és donar-nos allò que volem.

Amb una república de dimensions modestes, a més, difícilment crearíem monstres nacionalistes; ni un Mussolini a la catalana, ni un Stalin, ni un Ronald Reagan. Ni tan sols un petit Aznar. Ja se sap, hi ha aquella norma científica que indica que, com més menuda la tenim, menys la inflem. En tot cas, la deriva xenòfoba d'una Catalunya independent preocupa tan poc com li preocupa al món la d'Hongria, Letònia o Luxemburg.

Tornant a la pregunta que ens ocupa: hi haurà nacionalisme o no? La gent voldrà que guanyi la seva selecció de futbol? Sorgiran símbols nacionals, nous i antics, i s'exhibiran, es vendran i es compraran arreu? Donarem prioritat a les notícies que parlin dels nostres esportistes, dels nostres estadistes, dels nostres artistes, i sobretot a les que parlin de les nostres víctimes mortals? Sí, sí i sí. Però no hi haurà supremacisme explícit, diran alguns; no ens sentirem els millors. Serem nacionals, ens diran, no pas nacionalistes.

Bé, és una manera de veure-ho, i si tallar la terminació a la parauleta ens fa sentir més sants, doncs endavant, no seré pas jo l'aixafaguitarres. Tot i així, crec que la diferència principal és que se'ns notaria menys. Seríem més banals, més inconscients. Agitaríem banderes sense imaginar que estàvem fent país o ficant-nos en política. Ho trobaríem un símptoma de normalitat, com ho troben francesos, alemanys o espanyols. Tal com ho veig jo, seríem tant o més nacionalistes que ara, però no ens n'adonaríem ni poc ni molt.