Molts russos, a Rússia

Mantinc la promesa feta ahir i més d’hora que tard m’entretindré amb les ximpleries Colau, això que ella en diu “tonteries”. Les aparquem perquè de la petita alegria d’imaginar Arrimadas sola, sola, sola o a casa, ahir tornàvem a constatar l’incapacitat que vàrem exhibir per fer-nos estimar per ningú. Quina vergonya de relacions internacionals que vàrem desplegar! Més envelat de l’anxova, encara, que les estructures d’estat! Es fa dur anar veient fins a quin punt es va fer el préssec amb allò que havíem de fer tan bé i destrempa aquest genèric “ho tornarem a fer” que no desbrossa mai què és el que no hem de repetir. No sé vostès, però jo havia dipositat una certa esperança que el New York Times no anés de catxa com els nostres governants. Però sembla que també els colen gols i que la grapa de l’entorn Borrell ha tornat a mobilitzar l’espantall rus, ara des de terres americanes. Ahir el Kremlin va dir que no en saben res, de nosaltres. Què volen que els digui, em dol! Que ens reconeguin un mica, que ens sacsegin per impresentables, que ens mirin. Algú. Rússia, Corea o Veneçuela. Què importa qui sigui o en quina geopolítica estigui immers. Que no té reconegut tothom menys Kosova, Espanya? Hauríem de ser diferents? Això acabarà en no res, per més que ho hagi dit el NYT. No teníem res fet. Ni amb Rússia ni amb Ciutat del Vaticà. Acabarà com l’acudit de l’Eugenio. Se’n recorden? “Molts russos, a Rússia!”