Els Johnson

Fa ben poc un amic senegalès em va explicar algunes de les giragonses que havia hagut de fer abans de trobar el pis barceloní on actualment viu. Ja tenia tots els papers en ordre, un contracte correcte i un sou gens menyspreable. A més, ja parlava català, i això devia ser la raó perquè, d'entrada, els agents immobiliaris sempre li concedien una entrevista: en escoltar-lo al telèfon, es devien pensar que el timbre africà de la seva veu –nasal i baix– era el d'un vigatà amb una calapàndria; però un cop que s'hi havia presentat en persona, els faltava temps per informar-lo que hi havia altres pretendents al pis en qüestió i que hauria de tornar a trucar al cap d'uns dies.

Quan ho feia, el pis ja l'havia agafat algú altre. I això va continuar així fins que un conegut seu català, que estava a punt de marxar del país, va decidir rellogar-li el seu pis, d'estranquis. Passat un temps, el propietari se'n va adonar i va dir al meu amic que això no podia ser; de seguida, però, va canviar d'opinió i li va oferir un contracte nou de trinca: problema solucionat, per fi. Del propietari els nord-americans n'haurien dit un Johnson: una persona disposada a ajudar els altres independentment d'on vénen o de quin aspecte tenen.

Des de fa uns anys, al districte de Sant Martí, prop d'un centenar d'africans viuen (gairebé) pitjor que uns gats salvatges i molts d'ells estan començant a patir diverses malalties mentals. L'amic senegalès vol donar-los un cop de mà, però és conscient que a més d'ell, a aquesta gent els farà falta l'ajut d'un exèrcit sencer de Johnsons perquè se'n surtin.