El voraviu
Peatges amb patates
Ens els menjarem amb rosses, al forn, al caliu, bullides, braves o en puré
Dimarts, darrer dia d’alguns peatges llegendaris, em va enxampar creuant-ne amunt i avall per l’AP-7. Això sí, cinquanta anys després, amb el còmode Teletac. Si ningú s’equivoca de carril no t’obliga ni a parar, però si algú s’equivoca pot ser més repel·lent que la inicial cistelleta de les monedes, que a vegades comptava amb el dits. És rellevant que ens estalviem set-cents milions d’euros a l’any, però no m’ha acabat de venir bé celebrar-ho, i això que sé que l’àvia Neus diria que de malagradosos l’infern n’és ple. Però m’agafa destrempat. No estic per celebracions ni brindis amb esperit de vi. Estan decidint (i ja és gros que en vint anys que fa que ho saben no ho tinguin decidit) si ens canvien les patates rosses per patates al forn, patates bullides, patates braves, patates al caliu o puré de patates. Però el 2024 ens tornarem a menjar els peatges amb patates, ara amb consens europeu, disfressats de lagarterana i ampliats a les autovies. Que si la xarxa viària de gran capacitat s’ha de mantenir, que si un impost just, solidari i sostenible, que paga qui usa i que pagarà més qui més contamini, que si la vella fuma, que si la vella no fuma... Peatges amb patates, amics, i no fins a final de concessió. Per a tota la vida. El que no s’entén, posats a democratitzar, sostenibilitzar i postmodernitats diverses, és per què només es paga manteniment de les “vies de grans capacitats”. Qui mantindrà carreteres, caminets i corriols?
