Té raó Marta Rovira

Ho veig clar. La secretària general d’Esquerra Republicana ha posat el dit a la nafra amb precisió. Quantes vegades, per més que es digui que no, és el nom el que fa la cosa? I tant que n’hem de dir “mesa de negociació del conflicte polític”. Com més gros i majestàtic ho fem, més possibilitats tenim, és clar que sí. No mantinguem aquesta vulgaritat, aquesta covardia semàntica de la “taula de diàleg”. És més. Si Aznar parlava de moviment d’alliberament nacional basc, per què nosaltres no hauríem de parlar de “mesa de negociació del conflicte polític”? I tant que sí! Ens hem de fer valer. Anar esporuguit és molt poc glamurós! Ja tenim un històric de fer-nos valer, no? Els lectors descreguts m’haureu de disculpar que faci una mica de gir copernicà, però jo a partir d’ara sempre n’hi diré així. La casa és gran. “Mesa de negociació del conflicte polític.” Ens ho hem de creure, punyeta. Com al futbol, quan has d’encarar un u contra u. Si no t’ho creus, no vas enlloc. Per a mi (gràcies, Marta Rovira) la taula de diàleg acaba de passar a millor vida. Ara només hem d’esperar que els espanyols sàpiguen de què parlem, no es confonguin i entrin bé la localització al mòbil. Que no ens trobem els uns asseguts a Sant Pau i els altres asseguts a Sant Pere, o que no surtin que ells van a unes trobades per la convivència a Catalunya. Però sí, sí, companys. Mesa de negociació del conflicte polític. Tant per tant, sabates grosses, diria l’àvia Neus.