Hi havia un parlament de paper
Tele/eXpresEn els inicis de la transició democràtica es deia que la premsa catalana era el “parlament de paper”. Un professor de la Universitat Pompeu Fabra, Marcel Mauri, trià aquell fenomen dels anys 1970 com a objecte de tesi doctoral.
La defensà fa deu dies davant un tribunal, del qual jo era membre amb Pere Oriol Costa, Susanna Tavera, Xosé López i Lluís Costa. Dirigí la recerca Jaume Guillamet. De la lectura d'aquest rellevant treball científic sobre el periodisme barceloní de 1975 a 1978 es desprenen moltes conclusions.
Tele/eXpresUna afecta la meva experiència en el diari Tele/eXpres, on era cap de redacció. Quan l'estiu del 76 el rei designà cap de govern Adolfo Suárez, erràrem en l'anàlisi. Publicàrem articles basats en hipòtesis que el temps no validà. Dèiem que Suárez era immobilista, continuista, un polític tan reaccionari com Arias Navarro, a qui Juan Carlos I destituí després de dir que era “un desastre sin paliativos”.
És cert que compartírem amb col·legues estrangers aquest error de perspectiva respecte a qui podia fer canvis possibles en l'Espanya postfranquista. El “parlament de paper” cometia errors com els parlaments d'escons entapissats. Però el periodisme català ha pagat cara aquella funció de suplència. La lluita contra la dictadura legitimava la connivència entre periodistes i polítics demòcrates, vinculats per complicitats tàctiques forjades a la clandestinitat.
El rigor periodístic era sacrificat sovint en nom del canvi necessari. S'inflava, per exemple, el nombre dels manifestants, o es magnificava el pes d'alguns partits, com passava amb el PSUC. La resistència contra un poder injust justifica desviacions en la pràctica d'algunes professions públiques. És un principi universal ja argumentat al segle XVI pel jesuïta Juan de Mariana a De rege et regis institutiones.
Recuperada, però, la democràcia, els periodistes ens havíem de reciclar i normalitzar. Calia recuperar els principis professionals de neutralitat i imparcialitat en l'exercici de la informació. Més de trenta anys després, el nostre periodisme no ha superat encara aquells efectes secundaris de la transició.
