Estiu’21

A la pregunta que et sol fer la gent abans de l’estiu: marxareu, per vacances?, la meva resposta sempre és la mateixa: estarem per aquí. El per aquí d’aquest any ha començat anant a Olot a veure La càrrega, de Ramon Casas. Els llibres s’han de rellegir a mesura que et fas gran, diuen, i les obres d’art s’han de revisitar també de tant en tant: sempre s’hi descobreixen coses noves. L’edifici de l’Hospici, que acull el Museu de la Garrotxa, és a tocar del mercat, i hi entrem a esmorzar. Si una cosa ha millorat amb els anys –s’han girat com un mitjó– són els mercats. Encara recordo els de quan era petita i jove, amb el terra sempre moll, amb aquella fortor de peix! Ara tots els mercats estan remodelats, són moderns i agradables –recordo el de Benicarló, que bullia de vida–. Aquest d’Olot és potser un dels més bonics que he vist, acollidor, una mica selecte –hi venen llibres i vi–, un lloc on podria escriure una obra com la que ha fet Annie Ernaux a partir de les seves visites al supermercat Alcampo als afores de París: una crònica social, una nova mirada sobre un espectacle ben humà.

Esmorzem per agafar forces, perquè a vegades els museus són una marató, sales i més sales que no s’acaben, les primeres obres les mires amb molta atenció i t’acostes a llegir els rètols, vols fer-ho bé i intentes memoritzar autors, títols i dates, fas comentaris més o menys apropiats… Al cap d’un parell d’hores ja t’ho mires de lluny, i et comença a venir angoixa. Però aquí no calia agafar forces. El museu té la mida justa. Érem sols. Els verds dels Vayreda de l’escola d’Olot –que ara diuen que no ha existit mai– se succeeixen i evolucionen cap a nous estils. Una petita representació dels sants, escultures de Josep Clarà –dones de cossos reals–, Josep Berga i Miquel Blay, bronzes de Manolo Hugué. I a cada sala, un joc per a la mainada, entretingut i didàctic, que els ajuda a trobar el museu atractiu.

‘La càrrega’, que mostra la tensió social de finals del XIX, domina l’espai central del museu. Hi ha un banc al davant i pots sentir a l’àudio la història del quadre, que va tornar a Catalunya gràcies a Miquel Blay, que era membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid: de fet, als membres de l’acadèmia aquell quadre els feia molta nosa. Aquell cavall pintat en primer terme, muntat per un guàrdia civil, no m’ha acabat mai de fer el pes... Aquella pota del davant una mica torta… En canvi, a l’esquerra del quadre, la massa de gent que el pintor només va esbossar, el poble sense nom, només una taca, empès per uns altres genets a cops de sabre, m’emociona. Després de l’1 d’octubre i de les manifestacions posteriors, no pots mirar el quadre de la mateixa manera.

El ‘per aquí’ també m’ha portat a Sant Joan de les Abadesses. Érem mitja dotzena de gent del país admirant La davallada a la capella central del monestir. El conjunt romànic representa un grup de set figures en el moment que baixen de la creu el cos de Jesús, que ja té un braç desclavat. Els dos lladres –els bons lladres, els diuen, perquè devien haver robat per necessitat–, són un a cada costat. La fusta pintada és tan fosca que sembla acer, i les cares no són gens expressives, però el conjunt té molta força. Acabada la visita al monestir, encenem un ciri, com fem sempre, i ens asseiem uns minuts a pensar el que està bé i el que no ho està, el dolor i el plaer, que són indestriables i, cadascú a la seva manera, demana i agraeix.

De Sant Joan a Camprodon hi ha un no res. Ens esperen al Pont Nou i, amb el permís dels núvols que s’acosten perillosament, dinem a fora –un racó deliciós, com el menjar i el tracte– contemplant el Pont Antic i sentint la remor de l’aigua. Al restaurant i al poble hi ha moviment, i ens n’alegrem, perquè, des de la Covid, quan vas a un establiment que coneixes i estimes –el bar, aquella botiga, el cinema, un restaurant, aquella perruqueria– sempre tens por de trobar-ho tancat perquè no ha pogut fer front a l’espantosa crisi que ens ha portat la pandèmia.

Comprem galetes per portar de record. És impossible anar a Camprodon i no portar-ne. Per sort, tenen el gust de sempre.