Opinió

Tribuna

A la recerca de Tadzio

“Tadzio contradiu un artista que creu en la supremacia del racional en l’art i, per tant, en la creació intel·lectual de la bellesa

Fa pocs dies va complir-se el cinquantè aniversari de la presentació del film Mort a Venècia al Festival de Canes. Tal efemèride m’ha dut a pensar de nou en Tadzio i també en el seu intèrpret, Björn Andrésen, aleshores un adolescent en el qual Luchino Visconti va veure l’encarnació del personatge descrit per Thomas Mann en la novel·la homònima adaptada al cinema pel director italià: “El seu rostre, pàl·lid, envoltat de cabells color de mel, el nas fi, la boca graciosa, l’expressió de serietat divina i encisadora que recordava les estàtues gregues de l’època àuria.” La descripció, de fet, correspon a la visió de Gustav von Aschenbach (a la novel·la un escriptor, que Visconti converteix en músic) sentint-se extasiat i torbat davant de la bellesa de Tadzio: “L’absoluta perfecció fascinava de tal manera el seu observador que aquest creia no haver trobat res de tan aconseguit, sigui en la naturalesa o en l’art figuratiu.”

Qui és Tadzio? Un bell adolescent polonès que, junt amb la seva família amb aires aristocràtics, passa unes vacances a l’hotel des Bains del Lido de Venècia, en un estiu de primers del segle XX. Què representa Tadzio? Sempre es pot dir que la percepció de la bellesa inspira desig, però allò que remou en Aschenbach no pot reduir-se al descobriment d’una pulsió homosexual pròxima a la pedofília. Tadzio contradiu un artista que creu en la supremacia del racional en l’art i, per tant, en la creació intel·lectual de la bellesa. Una manifestació tan poderosa de la bellesa en un rostre el posa en qüestió: allò que els seus ulls veuen no ha sigut mai capaç de crear-ho la seva raó. Tadzio, doncs, és l’encarnació carnal de la bellesa, però a la vegada és un símbol, que, en tot cas, es pot contemplar (i és així que Visconti va concebre el film com un joc de mirades creant una mena d’exercici metacinematogràfic) sense tocar, perquè, de manera aliena a les consideracions morals, és inabastable.

També podria pensar-se, però, que, a banda que la pel·lícula ens mostri certament un bell adolescent, Tadzio és un “fantasma” d’Aschenbach: és la imatge de la joventut que li fa evident la seva vellesa. D’aquí, tot i que el cineasta digués que l’adaptació de la novel·la de Mann era un vell projecte, també pot pensar-se que Visconti va reconèixer-se en Aschenbach. Aleshores tenia 64 anys i considerava que la vellesa és terrible, un mal inevitable en cas d’arribar-hi; tant és així que emfasitza el patetisme d’Aschenbach en voler rejovenir-se amb un maquillatge ridícul i tenyint-se el cabell: aquelles imatges finals del tint que s’escorre pel seu rostre agonitzant mentre que Tadzio, dins del mar, apunta cap a l’infinit. La passió fa que Aschenbach s’exposi al perill (resta en una Venècia infectada pel còlera) i, al capdavall, el dugui a la mort. Segons explica Dick Bogarde a les seves memòries, Visconti no volia que Andrésen llegís la novel·la de Mann. Però el noi ho va fer d’amagat i, en acabar, va dir a l’actor anglès que interpretava Aschenbach: “Tadzio representa l’àngel de la mort.” Quina sagacitat.

PensaNt en BjöRn Andrésen, no he revist Mort a Venècia, però sí un reportatge de la RAI (disponible al YouTube) que du per títol Alla ricerca di Tadzio. Visconti va viatjar per diverses ciutats europees buscant un adolescent amb els cabells rossos i els ulls clars en què reconegués la bellesa del personatge descrit per Mann. No sé per què va dir que no podia trobar-lo a Itàlia, considerant que al nord n’hi devia haver de rossos amb els ulls clars, però el cas és que va buscar-lo a Budapest i a Varsòvia (Tadzio és polonès) sense reconèixer un port aristocràtic en els nois que aleshores vivien en un règim socialista. Fent el càsting en sales d’hotel, per on passen desenes d’aspirants, també va buscar-lo a Estocolm, Hèlsinki i Munic. Quan va estar en aquestes dues últimes ciutats, ja havia fet la tria a Estocolm, però buscava confirmar-ho: tots els adolescents són bells, però quan veiem Björn Andrésen ens podem sentir com Visconti descobrint Tadzio. No podia ser cap altre que ell, amb la seva mirada desafiant i un punt arrogant. Visconti va dient que és bellíssim i li demana que es tregui la samarreta. No sé si algú pot observar uns certa lascívia en Visconti, però jo hi veig un director buscant un actor i admirant l’encarnació real d’un ideal. Què se n’ha fet d’Andrésen? Té 66 anys i és músic. Després de Mort a Venècia va fer publicitat al Japó i he llegit que els seus trets han inspirat els de molts herois juvenils dels anime. No ho havia vist, però deu ser veritat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia