Opinió

De set en set

Poliamor a P4

El poliamor sol ser un invent del dimoni excepte quan es practica a P4. Si tens cinc anys, no estàs marcat amb filtres, prejudicis ni collonades pròpies d’una moralitat en forma de creu cristiana. En Bruc s’estima la Maria, i la Maria s’estima en Bruc. Però la Maria també dona la mà a la Sara perquè quin problema hi ha a estimar un nen i una nena alhora quan tens cinc anys? Ben avinguts, en Bruc, la Maria i la Sara tenen temps per a tot, no mostren cap mena de gelosia malaltissa, no es jutgen, només segueixen la línia natural de l’amistat innocent. Com va dir Maria Mercè Marçal, l’escala fosca del desig no té barana. I com que a P4 no estàs per pensar en termes de desig tot va com una seda i no te la jugues com els adults addictes al poliamor, una secta que pateix més que altra cosa. Estaria bé que entenguéssim el poliamor com el que significa: estimar més d’una persona perquè la humanitat necessita ser estimada. Som éssers fragmentats, fets de retalls, i de vegades ja ni ens reconeixem al mirall. Tenim múltiples personalitats que conviuen com poden dins els nostres cervellets atrofiats, però això no vol dir que hàgim de confondre la llibertat amb el llibertinatge. I sovint arribem a una cadena infinita d’atzucacs: es pot estimar més d’una persona alhora? Quins són els límits de la presumpta moral? Qui dictamina que un més un és igual a dos? En paraules de Santi Balmes: “Deja la cabeza y hazle caso a tu corazón. Pero ¿qué hacer cuando tu corazón está fatal de la puta cabeza?” Val més que tornem a P4, quan l’amor era amor, les coses es feien amb ingenuïtat i no hi havia jutges mentals que ens escapcessin les ganes de viure.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.