Opinió

Tribuna

Contra el desànim

“En temps de desànim i de desencís, cal armar-se, de nou, d’esperança i confiar en aquell fons que hi ha en tot ésser humà, en aquell alè que és capaç d’empènyer-lo cap a allò més elevat i difícil

Mentre aquesta pandèmia que marcarà la història del segle XXI es desenvolupa de manera inèdita i tràgica davant dels nostres ulls, les conseqüències s’estan mostrant de manera evident. Augmenten les desigualtats socials –tant en el si de la comunitat, com també a escala mundial– i això posa sobre la taula qüestions molt complexes sobre justícia social.

Milions de persones s’han quedat sense poder-se alimentar. Les desigualtats més discretes que hom tolerava en el si de les nostres mateixes democràcies han donat lloc a contrastos esfereïdors en un context de pandèmia entre ciutadans, per exemple, que perden la seva feina i els qui poden refugiar-se en les segones residències més confortables.

El virus ha accelerat les desigualtats tant en les democràcies occidentals com en el conjunt del planeta, per bé que els estats dotats d’un sistema universal de salut i d’atenció social han pogut salvar, molt millor, els efectes de la pandèmia. La pandèmia del coronavirus ens obliga a desenvolupar models alternatius d’economia internacional i d’organització social a fi de prevenir millor les futures crisis que poden venir. Les disparitats socials accentuades per la pandèmia mostren, de manera fefaent, les grans esquerdes d’un ordre mundial que permet aquestes desigualtats abismals.

Les crisis sanitàries i mediambientals revelen de manera inquietant la interdependència estructural que ens lliga els uns als altres. Si l’argument moral no és prou poderós per a convèncer, si els principis ètics de la solidaritat no són prou persuasius per a molts, els escèptics hauran de reconèixer, com a mínim, l’argument instrumental segons el qual l’interès nacional ben entès passa, necessàriament, per la cooperació entre tots. La millor manera de preparar-se per evitar les catàstrofes futures és traient lliçons de la crisi actual i, per això, cal pensar la justícia distributiva en salut des d’avui. L’aspiració al bé que brolla del seu ésser més profund i el contrast amb una realitat plena de llacunes propicia una violència interior, una forma de revolta. Aquesta rebel·lió és l’inici de la consciència ètica. Des d’aquest recinte sagrat i íntim que és la consciència humana, ausculta una veu que clama, amb vehemència, davant de la injustícia, de la inòpia i de la crueltat: No pot ser!

Ningú no pot viure sense esperança. Tota acció suposa que hom n’espera alguna cosa, almenys que s’acompleixi i poder continuar vivint. A despit de les desil·lusions que marquen el seu itinerari, la humanitat se sosté en els seus esforços per l’espera d’una vida millor, per l’esperança de canviar les coses en el futur. Cal, doncs, transitar, de la indignació a l’esperança. L’esperança és la virtut de l’optimisme, però no d’un optimisme ingenu que ho veu tot de color de rosa, sinó de l’optimisme militant, conscient de les dificultats del camí, que no es deixa vèncer per aquestes. L’esperança no és una evasió, ni una fugida. Com diu Albert Camus, “la vertadera generositat envers el futur consisteix a donar-ho tot al present”.

L’esperança limita amb la desesperança, que també està latent en la interioritat de la persona, amb el desencís i el pessimisme que pot arrossegar la humanitat a una existència sense nord. L’esperança real ha de comptar amb el fet de la mort, que és la més severa antiutopia, amb el sofriment que és un agulló clavat en el mateix cor de la felicitat, amb el dolor, que és el sabor amarg de l’existència. Aquesta revolució l’ha expressada Max Horkheimer, filòsof de la primera generació de l’Escola de Frankfurt, amb aquestes paraules: “És l’esperança que la injustícia que caracteritza el món no pugui romandre així, que allò injust no pugui considerar-se la darrera paraula.”

L’esperança no es conforma amb la fatalitat de la mort, amb la severitat del sofriment. És en confrontació amb aquesta realitat i enmig de les contradiccions del present en el qual l’esperança demostra la seva fortalesa i paciència històriques. En temps de desànim i de desencís, cal armar-se, de nou, d’esperança i confiar en aquell fons que hi ha en tot ésser humà, en aquell alè que és capaç d’empènyer-lo cap allò més elevat i difícil.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.