Opinió

Keep calm

Els Windsor

Els personatges històrics se la juguen en el terreny de la ficció. Potser els llibres d’història els acosten més a la realitat, però qui els fa reals en la nostra memòria cultural sol ser un escriptor, un cineasta, un pintor. Pensem en el pobre Ricard III de Shakespeare, estrafet, geperut, mal acabat i amb els atributs d’un assassí en sèrie. Aquest és el que coneixem. L’autèntic Ricard III, l’històric, va ser un rei més aviat agradable, enamorat de la dona i orgullós del seu fill, que va maniobrar amb astúcia política en els conflictes del seu temps. Cruel amb els nebots, això sí, però molt lluny del monstre vil que Shakespeare va retratar per interessos dramàtics. Ricard III va ser l’últim dels York. No podem saber si Isabel II serà l’última dels Windsor. Sembla improbable, tot i que les ficcions del nostre temps van generant un retrat patètic de la família reial. La persistència dels Windsor, donada l’absurditat inherent de la monarquia en una lògica democràtica, és un dels enigmes d’avui dia. Afegim-hi la paradoxa que la dona més rica del món, la reina d’Anglaterra, sigui especialment respectada per les classes populars del seu país. Ella sola –una dona d’ascendència germànica casada amb un grec– sembla encarnar les essències del fervor patriòtic britànic. Mentrestant, sèries d’enorme atractiu com The Crown posen al cap de les generacions actuals un “retrat de família” devastador. Arrogants, freds, amb traumes emocionals per totes bandes, sovint ximplets, els Windsor hauran de passar el test definitiu de la història: la seva reconversió en personatges de ficció. Recordem que sense Shakespeare de Ricard III no en tindríem notícia.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.