Opinió

De reüll

Allò que el FROB s’endugué

Molts factors marquen els canvis d’un sector cada cop menys proper

Temps era temps que a Catalunya hi havia deu caixes i un banc. De fet, n’hi havia hagut molts més, de bancs, alguns de ben ardits i amb grans èxits en el passat. Però fa una dècada, i amb el panorama esmentat, va ser quan la crisi de les subprime va engegar el mecanisme de la teoria de caos, la metàfora més succinta del qual, basada en un proverbi xinès, diu que l’aleteig d’una papallona pot provocar un tsunami a l’altre cantó del món. Impossible resumir la gran crisi del segle XXI, amb tots els seus cantells i derivades. Tanmateix, des d’aquell detonant el sistema financer català no ha parat de mutar i de comprimir-se, condicionat per uns quants factors. Un, la mateixa crisi, que va generar una ineludible i pertinaç política de tipus baixos, ergo, de baixa rendibilitat. També, la pèrdua galopant de prestigi que els va suposar la submissió al totxo de la bombolla i les ingerències polítiques a les entitats, moltes de les quals van haver de ser rescatades amb muntanyes de diner públic. La pressió dels reguladors, l’entrada en escena de competidors amb costos molt més baixos i un client cada cop més aferrat al mòbil, la navalla suïssa del mil·lenni, rematen la metamorfosi d’un sector que mira en últim lloc els consumidors i els empleats. Amb l’absorció del Sabadell pel BBVA cada cop n’hi ha menys per triar. Més poderosos, però més llunyans.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia