Opinió

Francesc Cabana

Quadern d’economia

Quaranta-dos anys

El 1978 vaig començar a col·laborar de forma espaiada a l’Avui –actualment El Punt Avui– i, a partir del 1981, vaig fer-ho de forma ordenada i setmanalment, sense interrupció. No crec que hagi fallat mai pel meu compte. Recordo que vaig escriure’n un a l’Hospital de Barcelona, on m’havien d’operar d’una de les nombroses intervencions que m’han fet fins ara i que no recordo exactament quina era.

Els quaranta-dos anys als quals es refereix el títol són molts anys de la vida d’una persona i fins i tot de la vida d’un diari o d’una publicació periòdica. M’ha vingut de gust repassar per sobre els articles que vaig escriure aleshores i els que he anat escrivint després. Sortosament, no crec que hagi dit cap bestiesa. No soc un home que faci teoria econòmica i que engegui frases grandiloqüents quan escric; segurament, tampoc podria fer-ho.

Un dels meus projectes, i segurament l’últim com a escriptor, serà un llibre sobre les crisis econòmiques catalanes del 1980 al 2020, els anys que coincideixen amb la publicació de la meva rastellera d’articles, que superen ja els 2.200 o els 2500 si compto també els que he escrit per a altres publicacions i que conservo, amb tot l’afecte que tinc per als meus fills i nets, al costat de tots els meus llibres

M’interessa parlar de les crisis econòmiques perquè estic convençut que aquestes no s’aturaran dintre de l’actual sistema econòmic capitalista, sinó que cada vegada seran pitjors i més difícils de superar. És per això que fa temps que demano una revisió del sistema econòmic, sense por i amb més seriositat que l’aplicació de les normes contra la Covid-19.

Els articles d’El Punt Avui em serviran molt per a escriure’l, doncs aquests quaranta-dos anys veuen els anys de transició, l’entrada d’Espanya a la CEE i múltiples fets més vinculats a la vida econòmica internacional o a la interior. En el cas de Catalunya, els historiadors tenim la sort –que és una desgràcia– que anem trobant els mateixos problemes repetidament i sense aturador: la centralització de Madrid, la política agressiva contra l’economia catalana, el desinterès o més aviat podria dir el menyspreu en relació amb la nostra economia, l’allunyament de Catalunya per part dels ministres franquistes i de molts de la democràcia. Es poden trobar frases de polítics catalans escrites o pronunciades fa dos-cents anys que tindrien la mateixa validesa i s’assemblarien molt a les que sentim aquests dies, tant a Madrid com a Catalunya. En definitiva, un lluitar contra un enemic que té molta més força que nosaltres.

Com a exemple, en un dels articles que tinc al davant s’explica una anècdota de Pere Gual Villalbí, el “famós” i “prestigiós” ministre català en un govern del general Franco. En un consell de ministres es va discutir la conveniència o no de la publicació d’una revista en català. Franco, després d’una discussió sobre el tema, va considerar que podien demanar l’opinió al ministre Gual Villalbí, perquè era català. La resposta del nostre home va ser: “Precisament, no hi respondré perquè sóc català”. És una mostra molt adequada de la manera de ser i d’actuar dels nostres representants en els consells de ministres de la dictadura i que desitjaria que no es repetís. La revista, per cert, no es va autoritzar.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.