Opinió

Tribuna

El dia de la marmota

Una gran part dels independentistes ens vam sentir frustrats l’octubre del 2017 per no haver pogut aconseguir l’objectiu d’una Catalunya independent. La repressió prèvia i posterior a l’1 d’octubre també va afegir un grau més de dolor que ha dificultat la gestió del postoctubre dels polítics i de la societat catalana. La decepció pot generar escepticisme i un grau més gran d’exigència als polítics, deixar de creure en certes promeses si no estan fonamentades i en una visió més clara de les forces que tenim i del que pot fer un estat. Però aquest grau de maduresa política es veu dificultat, ja que els responsables de l’1 d’octubre no han pogut retre comptes als ciutadans catalans (al ser o bé a l’exili o a la presó). Una altra solució és tancar-se en un mateix i negar la realitat repetint-nos els mateixos lemes una vegada i una altra.

L’espai postconvergent sembla atrapat en el dia de la marmota, com a la famosa pel·lícula on Bill Murray es veia obligat a repetir el mateix dia un cop rere un altre. Aquest espai torna a reorganitzar-se en un projecte “que no és ben bé un partit”. Han anat de projecte nou en projecte nou: CDC, PDeCAT, Junts per Catalunya, Crida i ara el “partit que no és ben bé un partit”. Cap projecte està lliure d’haver patit crisis internes, però quan t’has de refundar contínuament és perquè hi ha una cosa que no es resol del tot.

L’espai postconvergent torna a fer crides al voltant d’“executar ara sí la via unilateral”, sobre “el nou adveniment del president legítim Carles Puigdemont”, tornen a sonar “plans mestres” i ens torna “a mirar el món”. Hi ha crides a preparar-nos per a la imminent col·lisió amb l’Estat. Dirigents d’aquest espai ens presenten discursos de purisme independentista on s’assegura que “Afirmar que no som prou gent és l’única manera de ser-ne menys”. Resulta sorprenent que algú que es mou en l’àmbit acadèmic afirmi que fer una anàlisi realista de la realitat sigui quelcom negatiu.

Altres projectes independentistes han anat una mica més enllà (no massa) del dol posterior a l’octubre del 2017 i han establert les bases per potser, per primer cop, superar el 50% dels vots independentistes en unes eleccions i forçar l’Estat a dialogar, tot i saber que el diàleg amb l’Estat sempre serà molt limitat. Mentrestant el món postconvergent segueix atrapat en aquest dia de la marmota, oferint-nos una ruptura imaginària, que no es donarà ni a curt ni a mitjà termini, una oferta d’acció unilateral que no té cap possibilitat de fructificar (no amb la correlació de forces i legitimitat actuals), i que no deixa de ser pur foc d’encenalls, ja que mai han intentat exercir la unilateralitat.

La maledicció del dia de la marmota es trenca quan Bill Murray decideix prendre’s seriosament el seu paper de periodista i fer la seva feina. Potser el món polític postconvergent sortirà d’aquest dia de la marmota perpetu quan decideixi que fins i tot per aconseguir la independència el que cal és política i no tant relat buit.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.