Ombres d’estiu
La culpa és de Voltaire
“Com és aquesta benevolència amb un tirà paranoic que, com tants n’hi ha hagut en la història, exerceix un terror criminal?
Mantenint-se el comte Mosca com a favorit del príncep de Parma exercint tota mena d’intrigues i triomfant la Sanseverina a la cort amb la intel·ligència amb la qual fins i tot passa com una extravagància encantadora la seva simpatia per les idees liberals, hi ha hagut un salt de quatre anys a La Cartoixa de Parma i és així que ha passat el temps que Fabrici del Dongo havia de destinar a l’estudi de la teologia a Nàpols. Un cop arriba a Parma convertit en monsignore, la seva tia Gina, la Sanseverina, fa que tingui una trobada amb el príncep, del qual el narrador diu una cosa que em causa perplexitat: “No era pas una mala persona, diguin el que diguin els liberals d’Itàlia; si hem de dir la veritat, havia fet empresonar un nombre de liberals que Déu n’hi do, però era per por, i repetia a vegades com per consolar-se de certs records: «Més val matar el dimoni que no pas que el dimoni em mati».” Com és aquesta benevolència amb un tirà paranoic que, com tants n’hi ha hagut en la història, exerceix un terror criminal?
Durant la trobada orquestrada per la Sanseverina, el príncep de Parma exhibeix la seva habitual malfiança mentre Fabrici diu que la gent de “classe baixa ha de ser respectuosa envers els amos” i que els mots “llibertat, justícia i llibertat del més gran nombre de persones són infames i criminals”. El narrador afirma que el “gust per la llibertat i el culte de la felicitat de la majoria al qual s’ha arrapat el segle XIX” són als ulls de Fabrici “una heretgia que passarà com totes les altres, però després d’haver mort moltes ànimes”, cosa que em du a pensar que són idees que han perseverat fins ara sense que, havent-ne mort tants creient defensar-les, s’hagin arribat a implantar plenament; el cas és que el príncep no se l’acaba de creure perquè, tenint present que va lluitar (o almenys ho va intentar) amb l’exèrcit napoleònic, considera que un home intel·ligent (d’una casta que no suporta) serà “sempre cosí germà de Voltaire i de Rousseau per un cantó o l’altre”. A Els miserables, de Victor Hugo, la “Chanson de Gavroche” ironitza sobre el fet que els reaccionaris del segle XXI culpaven els filòsofs il·lustrats (entre els quals Voltaire i Rousseau, que van mantenir grans disputes entre ells) de tots els mals, començant pel de la Revolució Francesa: “Je suis tombé par terre/c’est la faute à Voltaire./Le nez dans le ruisseau/c’est la faute à Rousseau”. Fa uns dies, uns antiracistes van pintar una estàtua de Voltaire a París, davant del Louvre. No són ignorants: els il·lustrats, com tants d’altres, pensaven en la llibertat d’uns quants europeus.
