Opinió

Tribuna

Ens hem acabat el món

“Venècia em serveix de nou com a metàfora d’una Europa que necessita un nou projecte mosaic, no un líder ni un salvador que vegi esbarzers cremant i porti noves taules de la llei, sinó una unió política reforçada que assumeixi que el futur del continent passa per calmar les aigües de la nostra llacuna i recuperar un equilibri entre recursos naturals, explotació de l’home per l’home i millora de la representativitat i participació política”. Daniel Fernández. La Vanguardia, 23 de novembre.

El món occidental, és a dir Europa, des del segle XVI, quan els nous vaixells van permetre travessar els oceans, es va llançar a una conquesta i creixement per tenir accés a nous recursos, a noves matèries primeres que després, amb la revolució industrial, poguessin ser transformades en béns que permetessin la millora material de la humanitat. La nova riquesa generada va ser repartida de manera desigual entre colonitzadors i colonitzats, els primers en van gaudir, els segons en van patir.

Aquesta “conquesta” del món per Europa es va fer sense competència. La Xina, que tenia tecnologia i mitjans per fer-ho, hi va renunciar per voluntat d’un emperador i una casta de govern que van témer l’arribada del “món exterior” i els canvis que podia suposar a un estat que era, en la seva visió, el centre del món. Va preferir seguir el camí del desenvolupament intern, de la consolidació del seu imperi, del qual eren súbdits els estats perifèrics.

Aquest paradigma basat en el creixement, el control, la quantitat més que la qualitat, que va ser només modulat per l’avenç científic i tecnològic, es va consolidar en tots els àmbits, de la ciència a la tecnologia, de la política a l’economia. Va consagrar el paradigma “No hi pot haver estabilitat econòmica i política si no hi ha creixement”; com amb la bicicleta, o avances o caus. Calien líders que guiessin l’activitat política i social, que acompanyessin el creixement. Era un món en què els valors masculins, la projecció del que és propi, era el valor suprem. El comerç va ser l’única pràctica que va modular aquesta projecció i explotació. Es va practicar, directament des de l’estat en el cas d’Espanya i Portugal, virreis i governadors, o des de societats mercantils, en el cas del Regne Unit i Holanda, Companyies d’Índies. L’efecte sobre les colònies va ser similar; el benefici sobre la metròpoli, diferent. El model mercantil era més eficient que l’estatal.

Ens hem acabat el món. No és possible créixer amb els models anteriors, perquè per primera vegada vivim en un planeta amb límits coneguts i no ampliables. Hem de conservar i millorar el que tenim si no volem –i ho estem fent– malbaratar-lo. Avui el concepte de la sostenibilitat és omnipresent, ho és per necessitat. L’única qüestió rellevant respecte dels que la deprecien o la ignoren és quant temps més podran mantenir aquesta posició en un entorn progressivament més degradat per un creixement desordenat i incontrolat.

“Estem matant el planeta” és un clam arreu, tan urgent i contundent com nou, fins ara ni plantejat, ni prioritzat. Quan parlem d’“economia circular”, reutilitzar el residu, no fem res més que descriure el cercle constant i repetit de la naturalesa. Les fulles dels arbres cauen i es podreixen a terra per generar nutrients que l’arbre torna a utilitzar... És arribat el moment de mirar-nos més a dintre per conservar el que tenim per preservar el que som. Ser més de mirada interna que de projecció externa, més de conservar i cuidar, que de conquistar, hi ha ja poc a conquistar... excepte el que es creï a través de la ciència i la tecnologia.

En aquestes noves circumstàncies i entorn, la tecnologia permet produir a mida, eliminar la necessitat del volum per ser eficients, de donar respostes particulars per interpel·lacions generals, de resoldre el genèric per l’específic. Se’n derivarien dues conseqüències. Els valors socials del futur deixaran de ser masculins com fins ara, la projecció exterior i la conquesta, per passar a ser més femenins, la conservació i la preservació. Menys lideratge explícit i més suggeriment, menys objectius artificials i més objectius naturals, lligats a la quotidianitat i recreats a partir del que ja existeix. La segona conseqüència és que, si això passa, Europa té la seva oportunitat perquè en tots els camps Europa té valors i riquesa, principis i pensament. La mirada interna i l’explotació del que es té és el camí que convé a Europa, cultivar i cuidar un camp conreat, més que llaurar-ne un de nou.

Europa ha de contribuir a la projecció d’aquests nous valors que van a favor dels temps i sobretot a favor seu, malgrat Trump i el Partit Comunista Xinès, el populisme i les receptes senzilles per problemes complexos. Es necessita temps per demostrar el que és cert, però encara no evident, es percep, però encara no és explícit. La subtilitat és tant un valor femení com una prova d’intel·ligència... de civilització, que no és altra cosa que l’evolució i la recreació del pensament sobre el pensament, més suggeriment que assertivitat.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.