Opinió

De set en set

I aquesta llum?

El mòbil em recorda, a les dues del migdia, que ja he fet deu mil passes i que el meu estat de salut és òptim. Pobre innocent. Diu Louis Charpentier que Renard escriu que la punta de la branca acompanya una mica l’ocell que se’n va. M’emociona la plasticitat de la imatge de la mateixa manera que un sobrat de pasta s’estremeix quan compra l’últim model de Bugatti. Abandonant la idea infructuosa d’anar a la recerca del temps perdut, indago els racons de la ciutat on hi pot tocar el sol en ple desembre. Surt barat, i contrabalança. Porto tanta roba que, quan me la trec al capvespre, la meva còrpora queda reduïda a la meitat. Camino per les voreres on l’astre es deixa guipar. Si l’empedrat domina el paisatge, la pedra antiga i majestuosa que imposa, el sol no caldeja. Si, per contra, el terreny és fet d’asfalt o l’espai gasta una amplitud considerable, l’epidermis se’m posa a to i deixo de tremolar. M’assec a una terrassa, al costat d’una parella. El noi prepara un cigarret amanit, i ella comprova, fent una ullada fugaç per sota de la taula, que la dosi d’herba sigui frugal. Somriuen. Es miren als ulls. Recorden anècdotes pretèrites i desestimen parlar del futur. Ella s’enfosqueix tot d’una, com si pensés que no l’ha perdut del tot. Ell, en la mateixa tessitura, pres d’un sentiment que no sap dominar malgrat l’esforç, mira l’infinit i s’enlluerna. Com si fos l’ocell que no vol acabar de marxar d’aquella branca que fins fa poc li donava el recer i l’escalfor sota aquest sol de desembre que encara sap exhibir-se, impertinent, quan més se’l necessita.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.