Pare i Madre

Josep Pujol, historiador de l’economia, va morir fa cosa d’un mes a causa d’un càncer. Poc temps abans, Àlex Rigola va demanar-li mantenir unes converses en les quals també participaria l’actriu i dramaturga Alba Pujol, la filla d’aquest home aleshores ben conscient de la proximitat de la mort, amb la idea de treure’n matèria per a un muntatge teatral. Fa uns dies, dins de Temporada Alta, va presentar-se al Teatre de Salt Aquest país no descobert que no deixa tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers, títol que apel·la al cèlebre monòleg de Hamlet per a un muntatge que, certament, destil·la i dramatitza aquelles converses sobre la vida i sobre el fet d’afrontar l’últim viatge, el més desconegut de tots. A l’escenari hi havia Pep Cruz, representant Josep Pujol, i Alba Pujol, que es representa ella mateixa convertida en personatge. Interpel·lant els espectadors, se’ns revelava alguna cosa íntima amb la consciència de la possible impudícia que vol salvar-se amb humor, sense renunciar als sentiments. Allò que es transmet és que pare i filla van construir una relació d’amor i complicitat com si fos la decisió tenaç de dues persones lliures.

A l’endemà de veure l’obra dirigida per Rigola, vaig assistir a la representació al Municipal de Girona d’Una costilla sobre la mesa. Madre, un espectacle en què, amb la col·laboració del cant i del crit d’El Niño de Elche, Angelica Liddell expressa el dolor davant de la mort de la seva mare, a qui va odiar perquè sentia com la rebutjava en no ser la filla que volia, però a qui, en degradar-se el seu cos i encara més la seva ment, va estimar-la a contracor, com si fos inevitable en sentir un vincle atàvic. D’aquí, sense apel·lació als sentiments, Liddell remet al ritual, passat pel sedàs de la religió, i a la catarsi de la tragèdia. Dues maneres d’afrontar la vida, la mort, el teatre, a través de la relació amb el pare o la mare i el dolor de la seva pèrdua. No he deixat de pensar-hi.