Opinió

Tribuna

Els jueus...

El dubte etern de quedar-se o marxar, anys 30, tinc el meu petit negoci a Varsòvia, em quedo i puc jo i els meus perdre la vida, o marxo i perdré el meu capital resultat del meu treball. No tenir pàtria. Estar a prop del poder i influir, però no manar. Pensar en abstracte i treure conclusions en concret. Buscar per la pròpia inseguretat la seguretat de la llei. Ser acusat de ser diferent i sentir-se diferent.

No tenir amo, no respondre a ningú, “pel jueu ser amo és un reconeixement que té un valor que es dissol en el temps..., quin és el lloc del jueu a la jerarquia?, el seu lloc és fora d’ella”. David Frydman, Els jueus i el poder. La llibertat s’obté de no tenir amo, de no de ser-ho, l’amo està sempre en mans dels serfs. No confiïs en ningú, en el teu germà encara menys.

Avui hi ha al món 14 milions de jueus. Sense l’holocaust serien 34 milions. Sota l’imperi Romà al segle I n’hi havia sis milions, el 10% de l’imperi. Avui haurien de ser centenes de milions. No hi ha poble que hagi estat més perseguit, més aniquilat...; l’odi als jueus ha estat permanent, sistemàtic i cruent. En cas de matrimoni mixt, és jueu el fill de jueva i gentil, és la mare qui transmet la pertinença a la comunitat jueva. Tot el que és femení ha tingut particular importància en el món jueu...

Quan els Reis Catòlics varen expulsar els jueus dels seus regnes, aquests varen proposar a Ferran d’Aragó pagar 30.000 ducats perquè els deixessin tranquils. L’oferta era temptadora. L’inquisidor general Tomás de Torquemada, agafant un santcrist, va dir al rei: “Judes va vendre Crist per 30 monedes de plata. Vostra majestat està a punt de vendre’l per 30.000 ducats. Aquí està ell, agafi’l i vengui’l.” Va deixar el santcrist sobre la taula i va marxar... Espanya hauria estat molt diferent, millor, si la col·lectivitat jueva no hagués estat expulsada.

Heidegger va negar Plató, “que havia situat l’ésser en el regne etern, immutable, de les idees”. Per Heidegger (1933), “si s’interpreten les idees de Plató com representacions i pensaments que contenen un valor, una llei, una regla, de manera que aquestes idees es converteixen en normes, l’individu estarà subjecte a aquestes normes... És contra aquest desarrelament, contra aquesta concepció general de la humanitat, que s’ha de lluitar” perquè “l’existència defineix l’essència”. El desarrelament dels jueus era per Heidegger la justificació del seu odi, era aquest essencial, radical. En l’entorn proper uns són superiors als altres, la igualtat es deriva de la mirada àmplia, del llarg termini. Heidegger el negava. Aquesta va ser la raó, entre d’altres, per la qual Alemanya va perdre la guerra, l’accés als recursos per mantenir els exèrcits només podia aconseguir-se per la conquesta i la destrucció de la contrapart...

Endeutar-se, prestar, és una pràctica d’origen jueu, guanyar temps. Després de la guerra el deute americà era el 112% del seu PIB, deute que es va pagar en pocs anys pel creixement de l’economia. El deute va proporcionar els recursos. El model de l’endeutament va demostrar la seva eficàcia a la guerra. Segons Clausewitz, la guerra és la política portada a l’extrem. Es va consolidar el cànon de l’economia des de llavors. Les necessitats econòmiques del poder polític són sempre il·limitades, hi ha causes “superiors” que justifiquen la despesa, no es pot dir “fem la guerra estalviant”, la urgència sempre juga en la mateixa direcció. Aquesta és l’oportunitat aprofitada sovint pel poble jueu, crear l’instrument aprofitant situacions conjunturals de necessitat i amb el temps consolidar-lo; Rothschild, Lehman, Solomon, Godman, Sachs... Kohl va gastar 2.000 milions de milions d’euros en fer la integració alemanya. Es podia haver fet més econòmica, però l’oportunitat, la necessitat de fer-ho abans que les circumstàncies canviessin ho va forçar; gran oportunitat per a la banca..., que aquesta va aprofitar. Els grans negocis sempre es fan al voltant del poder per la urgència i la necessitat políticament justificada, per sobre de la utilitat i rendibilitat de la despesa.

La història de Josep a l’antic Egipte n’és el precedent. Aprofita la circumstància d’estar a prop del poder, ser el preferit del faraó, per guanyar força resolent el problema dels set anys d’escassetat i abundància, de nou el concepte general per sobre del detall i de la circumstància. Aquesta fortalesa, basada a deixar córrer el temps a favor d’un mateix, ser arreu, no tenir pàtria, no tenir amo, viure sense un lloc determinat de referència, sense demostració explícita de fer-ho, es veu traïda des de la creació d’Israel el 1948, perquè instituït l’instrument del nacionalisme, la pàtria, és difícil sostreure’s a la temptació de practicar-lo.

Les polítiques als territoris ocupats i la creixent inviabilitat de mantenir un Estat i dos pobles per la política d’assentaments d’Israel als territoris ocupats és una circumstància única i nova en una política de mils d’anys que ha permès la subsistència dels jueus com a poble en circumstàncies canviants i en ocasions especialment difícils. Abandonen ara els seus paradigmes diferenciadors i universals i adopten els generals i particulars de tots els pobles... L’assassinat d’Isaac Rabin va ser tràgic i transcendent...

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.