Opinió

Tribuna

La desigualtat, té límit?

“Les revolucions s’han produït fins ara als estats; en el futur seran més globals i de majors conseqüències

“La regla d’or del capitalisme segueix sent avui, com a començaments del segle XIX, una expropiació creixent dels guanys que produeix el treball dels obrers, a costa no solament del seu nivell de vida, sinó també dels seus drets i llibertats... hi ha una autèntica indústria intel·lectual que promou la idea que tot va cada vegada millor en un món de progrés...”. L’engany és gran i comunicativament eficaç.

Els fets sostenen aquesta tesi exposada per Josep Fontana. Un terç dels treballadors europeus tenen contractes laborals que no “paguen” els serveis públics que reben com a ciutadans. Hi ha a Europa 55.000 agències que proporcionen treballadors amb salaris baixos i sense estabilitat en l’ocupació. A Espanya el 70% de la contractació laboral ho és amb contractes temporals, molts de curta durada, que, lògicament, generen un escàs dret a l’atur, una insuficient capitalització per la jubilació i una precarietat i inseguretat social. L’objectiu de la reducció de l’atur ha creat una excessiva desregulació laboral i els efectes després d’anys d’aquesta política són ara visibles. Als EUA al 2020 el 40% dels treballadors seran “contractistes independents” amb pocs, si algun, dret social i nul·la estabilitat en l’ocupació. A Espanya els joves amb formació universitària i feina no poden adquirir un habitatge i gasten més del 50% del seu salari en el lloguer de la casa on viuen, sovint de manera compartida. És una dada objectiva de pobresa... A Suïssa per llei ningú pot llogar una casa que suposi més del 40% del seu ingrés total.

El problema ve de lluny. La tendència a la desigualtat és ara imparable i accelerat. Al segle XIX ho va ser per la proletarització de la mà d’obra per una revolució industrial que la precisava i que al Regne Unit ja va començar un segle abans amb la privatització de les terres comunals, enclosures, que van expropiar als camperols del seu capital tradicional i estable, la terra, i els va convertir en proletaris. La teoria de Josep Fontana és que això no es produeix per l’efecte directe del capitalisme, sinó per l’acció dels estats dominats per elits que defensen la seva “propietat” i eviten que més persones hi accedeixin perquè la propietat és una exclusió dels altres sobre el que és propi, sobre el que és declarat com a propi.

Com explica Piketty, la desigualtat, des que hi ha dades fiables, a partir del segle XIX, creix i arriba al màxim a l’inici de la primera guerra mundial, al 1914. Es va moderar amb les guerres del 1914 i 1939 per tornar a créixer a partir dels anys vuitanta, en què les polítiques neoliberals de Reagan i Thatcher van tornar a incrementar la desigualtat; de fet la situació el  2007 a l’inici de la crisi a Europa i els EUA és idèntica a la del 1914. El fenomen, una vegada desapareguda la referència de l’URSS i del marxisme que suposava un fre al liberalisme desaforat, i reforçada la globalització, ha continuat incrementant la desigualtat i també la diferència entre les rendes de treball i de capital. La inseguretat que això genera –hi ha grups socials que no tenen res a perdre– ha fet que la població reclusa als EUA s’hagi quadruplicat des del 1920, amb 2,3 milions de presos i 4,3 milions en llibertat condicional...

Aquesta situació està creant a Occident una classe mitjana empobrida i que, en tant que envellida i més longeva, suposarà en el futur un pes econòmic difícil de suportar econòmicament pels estats, perquè els salaris baixos no poden contribuir via impostos a sufragar les despeses que aquests ciutadans suposen per a l’Estat i el sistema fiscal grava insuficientment les rendes de capital, que la globalització ha dificultat encara més. Els empresaris han basat en excés la competitivitat dels seu negocis en l’abaratiment del treball, no per competitivitat, sinó per salaris baixos, i això crea un dèficit públic, els treballadors no poden contribuir-hi per manca de rendes del treball i els estats són incapaços de discriminar per raons electorals la fiscalitat per incrementar la contribució dels que tenen rendes més altes. No es pot sostenir així l’estat del benestar del que avui disposem a Europa. El dèficit de les pensions a Espanya és un primer senyal d’alarma.

És una equació que té difícil solució. En ciència, quan això passa s’ha de trobar una nova teoria, un canvi de paradigma que aporti una solució que eviti la destrucció del sistema científic qüestionat; en política, el final és –ho ha estat sempre– la guerra o la revolució. La solució no sembla possible via reformes i moderació de les rendes de capital perquè l’economia és progressivament més global i liberalitzada i el marc d’actuació dels estats més local. Hi ha un desencaix. Qui tindria l’autoritat per imposar la solució? L’entorn del conflicte ja no és una confrontació entre les forces del capital i treball en el marc de l’Estat com ha estat els darrers dos segles, sinó en un marc global. La nacionalització del mitjans productius i del capital i el repartiment de la riquesa via impostos tenen ara una eficàcia moderada per les raons exposades, l’escenari els supera. Fins ara les revolucions s’han produït en el si dels estats; en el futur seran més globals i, per tant, de conseqüències majors, però més desconegudes, no hi ha precedents.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.