De reüll
Protegim l’Arnau
Caldria un grau de distinció màxima per als grans savis del país
Subscric tot el que va escriure Jaume Vidal, el cap de cultura d’aquest diari, en la seva columna d’aquest dilluns dedicada al filòsof i crític d’art Arnau Puig. Jo, com ell i com tants altres que hem tingut la sort de poder-nos dedicar a l’escriptura de l’art (des del periodisme, des de la crítica, des del comissariat...) ens sentim deixebles de les seves formes i dels seus fons de pensament (en plural, mai unívocs). El “mestre Arnau”, li diem sovint, amb el goig indescriptible que ens produeix entroncar-nos amb una tradició que la seva llarga vida ha arrossegat fins als nostres temps, és a dir, fins a nosaltres. L’Arnau, que podria ser el meu avi, m’ha fet sentir intel·lectualment més desperta que molta gent de la meva generació. Despert que vol dir obert, crític i autocrític. “M’estan mitificant”, em deia aquests dies un pèl embogits en ple debat per la preservació del seu fons personal. M’ho deia amb aquell somriure trapella que tant el caracteritza. I m’insistia que sempre s’ha sentit reconegut, que se sent estimat pel país que estima, que no retreu res a ningú. D’altres, aprofiten el mal tracte que reben (i que el reben injustament) per treure tota la bilis que poden i més contra tot el que té a veure amb el país. No és (només) el seu fons el que hem de protegir. És (sobretot) ell qui s’ho mereix. Caldria establir un grau de reconeixement màxim per a aquestes figures culturals, que, per cert, podríem comptar amb els dits de les mans.
