Opinió

Keep calm

Tauromàquia

La tauromàquia va quedant, no ho lamento pas, con un anacronisme. L’art de matar toros sembla condemnat a morir de mort natural. Les grans passions col·lectives que va despertar, però, perviuran en l’art i la literatura. Un bon llibre fa ressuscitar els morts. Ara, de llibres realment bons no n’hi ha gaires. Deixem a banda les coses de Hemingway que –com sempre que passen a Espanya– agafen l’aire d’un escenari pintoresc i violent que suggereix que l’autor ha de ser “el més valent de tots”, o per dir-ho en el llenguatge de l’època, “el més mascle”. Si parlem de toros no hi ha llibre més memorable que el que va escriure un sevillà sobre un altre sevillà. Manuel Chaves Nogales (potser mig oblidat, però periodista i escriptor de culte) va escriure una biografia extraordinària: Juan Belmonte, matador de toros. La va publicar el 1935, just abans de l’esclat de la Guerra Civil, i l’any de la retirada del torero. El biògraf utilitza la veu de Belmonte com si fos ell qui ens explica la seva vida. Una biografia en forma d’autobiografia. En l’elegància discursiva del narrador, sempre continguda, hi ha una gairebé imperceptible fusió de les veus interiors del mateix Chaves Nogales i de Juan Belmonte. Belmonte s’arrambava a la bèstia com ningú ho havia fet abans i va arribar un moment que els aficionats no podien controlar la morbosa expectativa de la mort del torero, com si per assolir el súmmum del seu art només li faltés morir a la plaça. Amic d’escriptors, el jove Belmonte s’ho va sentir a dir fins i tot per Ramón del Valle Inclán: “¡Juanito, no te falta más que morir en la plaza!” La seva resposta va ser impecablement torera: “Se hará lo que se pueda, don Ramón.” El llibre de Chaves Nogales –a les portes de la matança general de la imminent Guerra Civil– suggereix un desplaçament de l’interès per matar el toro cap a la fatalitat de veure en directe la mort del torero. Com el risc artístic que predicava el fotògraf Capa a la mateixa època: “Si la foto no és bona és que no eres prou a prop.” Al final, Belmonte va morir el 1962, tot sembla que tirant-se ell mateix un tret, com ho havia fet Hemingway un any abans. Potser va ser la seva manera de fer el dol definitiu per Joselito, el seu rival i amic de tants anys, potser perquè Joselito, ell sí, va saber morir envestit pel toro a la sorra de la plaça.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia