Dilluns al cinema

Dilluns m'hauria agradat estar a Girona perquè al Truffaut, l'única sala de la ciutat que no feia vaga, s'hi projectava Intimacy, de Patrice Chereau, dins del cicle de la Filmoteca Pantalla eròtica. Em consta que al Truffaut hi va anar molta més gent de l'habitual un dilluns, però molta menys de la que em va anunciar una amiga que, fent campanya en contra dels vaguistes al Facebook, va comentar-me que una multitud indignada es disposava a anar al cinema aquest primer dia de la setmana. Hem de concloure d'una manera precipitada que, en el moment d'anar al cine, van continuar asseguts davant de l'ordinador per proclamar virtualment la seva indignació en contra dels vaguistes?

El cas és que dilluns era a Barcelona i, deixant de banda els films que ja havia vist, l'oferta dels cinemes en actiu no em resultava gaire atractiva. Però, en contra d'aquesta vaga infame, volia anar al cine i és així que vaig decidir anar als Lauren Universitat, on tampoc no hi havia una multitud d'espectadors, per veure-hi Up in the air, pel·lícula amb l'al·licient de disposar de la presència del més guapo de tots: George Clooney. Però ni ell em va salvar aquest film nominat l'endemà als Oscar que, tenint com a protagonista un home que es passa gustosament la vida viatjant en avió per només aterrar amb la finalitat d'acomiadar els treballadors als quals les empreses no són capaces de comunicar-los que els han despatxat, mostra el mateix respecte pels acomiadats que el cínic personatge volador i amant dels aeroports. Però, a més, encara és pitjor quan el volen humanitzar amb un sentimentalisme sobtat.

Així és que, dilluns al cine, vaig sentir que, a més de cornuda, pagava el beure, tenint present una expressió que no m'agrada gens, però que potser s'acosta a l'experiència de pagar per veure una pel·lícula doblada (detesto el doblatge) al castellà amb la voluntat de defensar el català. A la nit, vaig començar a veure a la tele la cerimònia dels premis Gaudí. No vaig suportar més de cinc minuts.