Opinió

Tribuna

La pàtria de Raimon

Raimon és l’únic cantautor que ha escollit texts poètics sobre la relació que tenim els éssers humans al llarg de la nostra vida amb els béns comuns naturals (aigua, mar, sol, vent, terra…); aquests béns que haurien de deixar de ser privatitzats. Escoltant cantar Veles e vents, Som, Si miraves d’aigua, El meu país la pluja o He mirat aquesta terra, entre d’altres cançons líriques, hi veig una dimensió ecològica en l’obra raimoniana; una dimensió que trobo a faltar en la majoria de cantants del país. Vaig ser dels privilegiats de gaudir, al costat de l’amic i escriptor Xavier Garcia, del darrer recital panoràmic dels dotze que Raimon va fer al mes de maig al Palau de la Música. Va ser un acte cívic on l’empatia entre l’artista i el públic fou total. Tots plegats vàrem reviure aquells anys de resistència a la Dictadura. Hi eren, ben segur, alguns d’aquells joves revolucionaris comunistes, socialistes, ecologistes, feministes o llibertaris, avui ja setantejant, decebuts pel frau de la Transició que va posar fi a moltes de les nostres esperances; esperances que ara reneixen amb el nou paradigma d’un estat propi i una constitució que recuperi aquells ideals.

La meva primera trobada amb Raimon van ser per fer-li una entrevista i una caricatura junt amb l’amic i escriptor Lluís Busquets i Grabulosa per al setmanari local Olot-Misión en un recital que va protagonitzar al Teatre Principal de la meva ciutat el febrer de 1964. La segona, mesos després, per fer una crònica de la seva actuació a Banyoles. En aquella ocasió hi havia a primera fila l’escriptor Josep Pla escoltant-lo embadalit. Imagineu-vos l’impacte que va causar sentir-li cantar Al vent i el Diguem no! en aquelles poblacions levítiques dominades pel caciquisme. Quan escoltàvem el Raimon en el seu darrer recital molts teníem el sentiment enganxat en aquell passat més que en l’actual vertigen polític. Probablement si l’artista s’hagués involucrat en el procés, la nit hauria tingut un caire menys nostàlgic i més lligat al moment històric que vivim. Però Raimon, legítimament, ha volgut quedar-se al paire. El patriotisme del cantautor de Xàtiva el veig –és una opinió– més romàntic que noucentista. La seva pàtria és l’anima mundi; el paisatge proper i viscut; la gent que treballa la terra i aguanta amb esforç diari el sistema productiu; els activistes culturals que fan la seva tasca discretament però amb eficiència. La seva pàtria és també la infància: “L’única pàtria feliç, sense territori”, deia el poeta Rainer Maria Rilke. No veig Raimon apuntant-se a la reivindicació d’una pàtria estat militaritzada i sostinguda per una democràcia basada en llistes tancades i sotmesa als oligopolis. La seva podria ser la Terra pàtria que ens va descriure Edgard Morin. O aquella manera d’entendre l’acció cívica que va defensar Thoreau des dels boscos de Walden. Raimon deixa els escenaris en plena forma. Amb uns aguts vibrants; amb una zona mitjana que encara emociona. Autoexigent i ben aconsellat per la gent que l’estima, el cantautor ha volgut deixar un bon record. “Finire in bellezza”, com ha dit. Ara el trobarem passejant per la rambla del Raval, fugint de la riuada turística de les que havien estat les nostres Rambles; assistint a un concert al Palau o a una òpera al Liceu. Vol fer una vida de ciutadà; disfrutar de la lectura, de la música i dels viatges. “Carpe diem.” Gràcies, Raimon, pel teu art i el teu compromís amb la llengua. Salut i per molts anys!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia