Opinió

Tribuna

‘El món d'ahir'

“Ens passa com a Zweig: no entenem aquest nou món i n'enyorem un altre, el nostre, amb els valors del qual vàrem créixer i ens van donar esperança

L'austríac Stefan Zweig va escriure un genial i amarg llibre de memòries amb aquest títol, acabat al 1942, poc abans del seu suïcidi. Zweig va ser un famós escriptor curullat  d'èxit des de l'inici de segle i especialment en els anys vint i trenta amb biografies i novel·les que formen ja part de la literatura universal. Varen ser Àustria i Alemanya en aquells anys el centre del món. Música, Mahler i Schoenberg; literatura, Kafka i Mann; arquitectura, Gropius, Mies van de Rohe i la Bauhaus; arts plàstiques, Klimt, Shiele i l'expressionisme de die brücke; psicologia, Freud i Judt... 

La democràcia de la República de Weimar i la marxa positiva de l'economia fins a la crisi de 1929 van produir un entorn de confort i seguretat malgrat els conflictes derivats del teòric pagament del deute de guerra, que no va tenir efectes reals per a la població fins a l'inici dels anys trenta, degut a la liquiditat injectada pels préstecs americans i a l'extraordinari desenvolupament industrial i tecnològic d'Alemanya.

Però la crisi econòmica, primer, i el conflicte polític que se'n va derivar amb l'arribada de Hitler al poder al 1933, van posar fi bruscament a aquesta realitat, Zweig pensava que ell havia deixat de pertànyer a un món que ja no era el seu, la convivència i la llibertat varen ser substituïdes per l'odi i la intransigència; la democràcia, per la dictadura; la col·laboració internacional, per l'amenaça i la guerra.

Zweig va haver d'exiliar-se perquè, jueu, va córrer risc de ser empresonat o assassinat. Va perdre la seva fortuna i el seu país i es va trobar en un món que l'assetjava i perseguia. El canvi per a ell i per a molts altres alemanys va ser profund i sobtat... Aquella mateixa societat, que havia estat origen de la més avançada cultura mundial dos decennis abans, cremava llibres en públic i l'art de les noves avantguardes era prohibit per ser considerat degenerat. La delació dels ciutadans sospitosos es va considerar justificada i l'odi a tots els “enemics del gran poble alemany” mereixia una revenja... 

La meva generació vam patir encara les conseqüències d'una llarga postguerra agreujada per un aïllament del món en els àmbits social i polític i una autarquia econòmica que va fer que el nivell de vida anterior a la guerra civil no es recuperés fins avançats els anys cinquanta. Teníem poc de tot, vivíem amb precarietat i amb una certa por pel record vaporós però present  de la guerra.

El futbol i el cinema eren els entreteniments d'una població que no podia viatjar per manca de recursos i mitjans. El món era el nostre enemic i Espanya era diferent per essència. L'eslògan oficial  era Spain is different.

Els seixanta ens van portar el turisme i la possibilitat d'intuir que més enllà de la nostra realitat n'hi havia una altra millor per més lliure. Vàrem començar a percebre el  nostre  món des d'una perspectiva diferent de la imposada pels  poders públics, tots procedents del bàndol del vencedor.

Vàrem gosar protestar contra el poder de l'estat i revoltar-nos contra la realitat d'aquell règim. Teníem poc a poc més diners i una visió més àmplia de les coses. Poder viatjar va ser el que definitivament ens va convèncer que era possible una altra societat.

Van arribar la democràcia i els serveis de salut i ensenyament universals i vàrem entrar a la UE i a l'OTAN, prova que les fronteres havien caigut per sempre i que ja mai el nostre exèrcit no ens privaria de les nostres llibertats. L'economia creixia i malgrat la necessitat de reestructurar àmplies àrees del sector productiu cada any era millor que l'anterior... Mai no ens va passar pel cap que el passat  pogués tornar. 

Una de les fites d'aquells anys va ser integrar poblacions que per raons econòmiques varen emigrar. Malgrat tot, tots ens consideràvem iguals.

Aquesta ruta ha tingut una parada sobtada amb la crisi econòmica de 2007 a 2009. Les nostres realitats s'han esquerdat, la pobresa ha tornat a ser visible perquè la crisi s'ha patit de manera desigual. Certs polítics han  tornat a parlar de diferències, de veritats transcendents. L'odi s'ha convertit de nou, com a l'Alemanya de 1933, en  l'essència de la política... És erroni, greu i perillós...  

No és aquest el nostre món per als que som fills de la socialdemocràcia, tenim dificultats per entendre'l i per això ens sobta que el Regne Unit voti Brexit i els EUA Trump, que a França el Front Nacional pugui arribar al poder i que certs estats no vulguin refugiats que fugen de la guerra... 

Ens passa com a Stefan Zweig, que no entenem aquest nou món i n'enyorem un altre, el nostre, amb els valors del qual vàrem créixer i ens van donar esperança. El temps d'ahir.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.