Opinió

Tribuna

Èpicament cap a enlloc?

“No ens podem permetre escenografies èpiques que acabin en una derrota del poble de Catalunya

Ala taula Catalunya/Espanya, que es troba avui de cap per avall, s'hi dilucida un conflicte polític greu, que afecta la legitimitat de l'Estat espanyol. La famosa sentència contra l'Estatut, induïda pel PP, invalidava, no ja el pacte estatutari assolit el 2006 en seu parlamentària espanyola, sinó també el pacte constitucional de 1978 en negar les virtualitats que aquest comportava. Ja ho havien intentat el 23-F i la Loapa l'any 1981 i, després, “sin que se note el cuidado”, l'obstinada difuminació de “les nacionalitats” constitucionals, concepte ostensiblement arraconat des del primer moment. Greu “assignatura pendent”, aquesta; no en va el pacte constitucional espanyol era també, inexcusablement, un “pacte territorial”, és a dir, l'acord per al degut encaix de les realitats nacionals no assimilades per la violència. Ara bé, la solució d'aquest conflicte essencial no passa, avui, pel reconeixement impossible del “dret a decidir” o dret d'autodeterminació. No, almenys, en el sentit jurídic de l'expressió. Cal assumir-ho. Cap norma estatal, europea o internacional no confereix aquest dret a Catalunya ni a cap altra nació en una situació equivalent. Només l'esfondrament de l'imperi soviètic va moure la comunitat internacional a legitimar separacions que no resultaven de cap procés de descolonització, del comú acord de les parts o d'un referèndum acordat i vinculant. Altra cosa és el “dret a decidir” en el seu significat no jurídic, de quan diem “no hi ha dret” o “hi tenim dret”, que vol dir “això no està bé” o “les coses haurien de ser d'aquesta altra manera”.

Ens agradi poc o gens, el “dret a decidir” no té recorregut: ningú no ens el reconeixerà. Altra cosa és que una “minoria nacional”, respecte d'un conjunt demogràfic i polític més gran que l'inclou, no pot restar indefinidament diluïda i anul·lada, sobretot quan es tracta de replantejar la relació entre ambdós. Un demos com el català, clarament definit per la història i sobretot per la voluntat reiterada i actual de la seva ciutadania, no pot ser ignorat. I es fa imperativa la necessitat d'empescar-se una manera de resoldre-ho, amb totes les garanties que siguin del cas. És una obvietat democràtica elemental i peremptòria, però sense fórmules preestablertes. El Canadà i la Gran Bretanya han trobat maneres diferents i efectives de fer-ho. Aquest és el camí, per més que a Espanya sigui molt més costerut i accidentat, plegat de les toxines del franquisme. Alguns interlocutors estatals han dit que, si un cas, “hauria de votar tot Espanya”, inventant així una nova forma de la imposició. I sobretot un disbarat tàctic: seria la manera de propiciar, a Catalunya, una alegre i testimonial separació virtual, descartada d'antuvi pel cantat vot contrari de tota la resta. Aprenents de bruixot. Cal trobar una sortida democràtica convinguda, que no sigui la perpetuació de la llei de l'embut del més corpulent. Cal fer-se fort en aquesta direcció, sense deixar-se endur per derives unilaterals que no van enlloc. Fins a aconseguir que s'obri, d'una vegada, l'espai de la política. No hi ha dreceres. Només la força de la coherència. Ep! i la força creixent de la màxima unitat, la de tot el catalanisme en la seva pluralitat, sense tacticismes partidistes que afebleixen i que deslegitimen endins i enfora.

No porta enlloc la confrontació de nacionalismes oposats: d'una banda, el nacionalisme espanyol, deutor de l'imperi autocràtic, que estigmatitza qualsevol acord i que no para de multiplicar l'independentisme a Catalunya; i, de l'altra, el nacionalisme català, atret perillosament cap a l'abisme de les actuacions unilaterals i sense xarxa, amb mig país que vol i dol al seu darrere. Dues forces cegues que no van enlloc. Entre nosaltres, va ser primer la consulta del 9-N, després les “eleccions plebiscitàries”, ara la “Llei de Transitorietat Jurídica”, la doctrina de Torcuato Fernández Miranda (“de la ley a ley”) a finals dels setanta, ara no pas per desfer-se de cap dictadura, sinó per esquivar la fossilitzada legalitat d'un estat de dret. En realitat, un procés constituent unilateral, a partir d'un 48% de vots “plebiscitaris”. Això sí, amb un “referèndum de convalidació”, que haurà de validar la prèvia “llei de transició” i emparar la “desconnexió”. Sempre aquest aire inconfusible de conte de la lletera.

El govern del PP, en ocasió del 9-N, va badar i va encaixar el gol. No tornarà a passar. Impugnarà per “prevaricació” qualsevol acord de govern i qualsevol partida pressupostària vinculats a aquest disseny de laboratori. Funcionaris i empreses privades col·laboradores entraran en greu risc. I que no arribi el moment en què la gent hagi de decidir a qui paga els seus impostos... No és aquest el camí que ens fa forts. Ens cal una altra estratègia, aliena als càlculs partidaris fàcils, basada en la força de la unitat catalanista, la unitat que ens fa forts internament i que ens legitima de portes enfora. Una estratègia veritablement nacional, que posi fi als atrinxeraments interessats, que es deixi de “drets” no legislats enlloc i que obligui a posar “del dret” la taula de la política. Que recuperi la iniciativa cedida als extrems (Ciutadans i CUP) i enforteixi la centralitat nacional, en la convicció que hi ha solucions a l'abast, en el terreny de la complexitat i no del simplisme. I que no ens podem permetre escenografies èpiques que acabin en una derrota del poble de Catalunya. No s'ho mereix i no ens ho podem permetre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia