L’aixecament dels peatges

Demà a la mitjanit desapareixeran la majoria dels peatges que graven les autopistes catalanes. En concret deixen de ser de pagament 415 quilòmetres del total de 545 quilòmetres d’autopista que hi ha al territori català. La mesura, que afecta vies principals i molt transitades com l’AP-7, l’AP-2, la C-32 nord i la C-33, és una notícia llargament esperada, en primer lloc perquè les empreses concessionàries han pogut amortitzar la construcció inicial d’aquestes vies una mitjana de 28 vegades, la qual cosa els ha proporcionat beneficis molt per sobre del càlcul inicial i del cost de manteniment de les vies, tot a costa de la butxaca dels usuaris. I, en segon lloc, perquè l’aixecament de barreres posa fi a un greuge comparatiu mantingut durant dècades dins l’Estat espanyol, que ha gravat especialment la mobilitat dels ciutadans catalans en comparació amb els de la resta de l’Estat, que han gaudit d’una xarxa d’autovies lliures de peatges pagada amb els pressupostos de l’Estat.

L’alegria durarà poc perquè ja abans que s’aixequin les barreres està en debat l’aplicació d’algun sistema de pagament per l’ús de totes les vies d’alt rendiment de l’Estat que pugui finançar el seu correcte manteniment. La fórmula és raonable, el que no ho era és prorrogar les concessions i el greuge com s’ha fet durant tants anys. I el que tampoc és raonable és que s’arribi a la data sense haver discutit, acordat i explicat amb detall el sistema de pagament que haurà de finançar el manteniment. El govern espanyol no ha detallat el sistema de pagament segons ús que vol implantar a partir del 2024 i la Generalitat defensa l’eurovinyeta que funciona a Europa. Sigui com sigui, cal exigir que la fórmula triada acabi definitivament el greuge comparatiu, cal reclamar a l’Estat que rescatin els 130 quilòmetres d’autopista que continuaran sent de pagament a Catalunya fins entre el 2035 i el 2040, i cal acordar el traspàs de la infraestructura perquè la gestió de les vies catalanes es pugui fer des de Catalunya.