Autoritarisme i democràcia

Bismarck, canceller de Prússia i després de l'Alemanya reunificada des de 1870, és el primer governant que posa en pràctica l'autoritarisme amb dosis de llibertat però sense arribar a la democràcia. Originari de l'aristocràcia terratinent de Prússia, els Junkers, va impulsar el creixement industrial d'Alemanya convertida en la primera potència continental a Europa estructurada en una monarquia que vol esdevenir imperi i un règim parlamentari basat en dues cambres, la baixa, elegida per sufragi universal dels barons.

És Bismarck capaç d'afavorir alternativament un dels tres grans grups socials i polítics de l'Estat en detriment dels altres, catòlics, liberals i socialdemòcrates, per aconseguir els objectius de la seva política i mantenir un statu quo que dóna estabilitat a l'Estat. Era Bismarck un gran conservador que volia evitar canvis socials profunds al Reich. El 1870 impulsa una ofensiva, Kulturkampf, contra els catòlics, un terç de la població de Prússia, dels quals no es fia per les seves connexions amb Àustria, que no vol a l'imperi. Aconsegueix que s'aprovin lleis anticlericals que restringeixen la llibertat d'actuació del Partit de Centre, que agrupa la majoria dels catòlics i per tant els afebleix políticament. A partir de 1878 impulsa lleis contra la força de la classe treballadora i la socialdemocràcia per evitar el creixement del socialisme, que arriba, malgrat tot, a ser la primera força política el 1912. Impulsa simultàniament lleis socials com ara l'assegurança de salut el 1883 i un sistema de pensions per als treballadors el 1889, perquè sense autoritzar totalment el socialisme com a partit polític atorga part de les seves reivindicacions i els roba molta de la seva raó de ser. Aquesta política retarda el creixement del socialisme. Al final del seu règim, 1890, impulsa lleis antiliberals que limiten el comerç utilitzant l'antisemitisme amb la raó, falsa, que són els jueus els impulsors del liberalisme. Dóna suport així a les idees conservadores dels Junkers, que no volien la llibertat de mercat i sí aranzels i contingentació per protegir les seves explotacions.

L'autoritarisme intel·ligent i qualificat de Bismarck recorre el camí estret de restringir les llibertats i utilitzar l'èxit econòmic que aconsegueix la millora del nivell de vida de la població per fer passar les llibertats i la lliure iniciativa en segon terme. És un equilibri fi perquè cal que els grups socials i polítics no vegin la possibilitat d'aconseguir més fàcilment els seus objectius i d'augmentar la seva influència social a través d'un canvi de règim que portaria a la revolta i a una democràcia real, perquè això capgiraria la raó i l'objectiu de la seva política, és a dir, preservar l'Estat tal com és i frenar l'evolució social.

És aquesta la política practicada pels autòcrates actuals que autoritzen i conviuen amb una certa democràcia tutelada, com Putin a Rússia, Erdogan a Turquia o Chaves a Veneçuela, però que limita la verdadera llibertat dels pobles i el joc polític que se'n deriva. El mateix succeeix a Xina, on les llibertats estan controlades i limitades pel Partit Comunista però on la millora del nivell de vida de la població i la manipulació intel·ligent de la política exterior i els interessos contraposats de diferents grups socials alteren i retarden el verdader debat polític i l'arribada de la democràcia plena.

Bismarck va impulsar el desenvolupament econòmic d'Alemanya i va augmentar el nivell de vida de la població, però va retardar el desenvolupament social de la seva ciutadania i en definitiva del país. La historiadora Margaret Anderson manté que l'evolució d'Alemanya cap a la democràcia hauria estat imparable si no hagués començat el 1914 la gran guerra que va avortar aquesta trajectòria i va portar el país inevitablement cap al feixisme, l'expansionisme i el militarisme.

És aquesta la qüestió, és a dir, si les institucions formalment democràtiques però vigilades i tutelades per governants autoritaris tenen la capacitat d'evolucionar a democràcies lliberals. Probablement la resposta rau a si les elits governants dels règims autoritaris són capaces d'acceptar la pèrdua de gran part del seu poder o si abans de fer-ho poden portar el país a la confrontació externa o a un cop d'estat intern per evitar-ho; és a dir, si l'autoritarisme qualificat pot ser una etapa cap a la democràcia o la casa estable i segura dels autòcrates. Certament l'experiència de Bismarck, polític dotat d'una gran intel·ligència i capacitat, no dóna una resposta positiva a aquesta pregunta, però també és cert que avui la globalització, la comunicació i la major capacitat i voluntat de transparència de les societats modernes és un factor que afavoreix l'evolució cap a la democràcia.

La resposta és possiblement diversa. Règims consolidats com Rússia, la Xina i Veneçuela, on l'autocràcia acompanya un creixement econòmic i on una part de la població o nombrosa o influent es beneficia directament del règim, és difícil que evolucionin progressivament i pacíficament cap a la democràcia com ho va fer l'Espanya dels setanta, perquè la necessitat de democràcia no és sentida ni de manera profunda ni general per la ciutadania d'aquests països. Règims en els quals l'autocràcia absoluta i repressiva ha estat desplaçada com a règim polític per la revolució és més fàcil que evolucionin cap a la democràcia plena, perquè el trànsit a una nova autocràcia és improbable quan aquesta ha estat desacreditada rotundament per l'experiència i la història, com és el cas d'Egipte, Tunísia o Líbia. La religió i el fonamentalisme pot ser el fet que ho impedeixi perquè influeix i condiciona la consciència de les persones més enllà de la racionalitat, i és per això que l'evolució de Turquia serà cabdal i podrà determinar per mimetisme el trànsit a la democràcia dels estats àrabs que s'han rebel·lat contra la dictadura, perquè certament l'evolució dels governs que surtin de les properes eleccions pot ser cap a la democràcia o a l'autoritarisme qualificat. La història per desgràcia té tendència a repetir-se...