Opinió

Calders a casa nostra

Pere Calders, amb la seva esposa, reposen ara vora la platja del Port de Llançà

Són coses que ens resten a la memòria, i no se’n van per temps que passi... Ho va publicar La Vanguardia l’agost del 1992, signat per Pere Calders: “A vegades, hi ha algun estiuejant que fa càbales de com deu ésser Llançà a l’hivern. Jo estic segur que Llançà és com aquelles dones que són boniques fins i tot a l’hora de llevar-se, quan encara no han tingut temps de recórrer a l’ajut del maquillatge.”

El nostre poble sembla que dorm, ara mateix. Potser somia, qui sap... M’agraden aquests dies quiets, encalmats, somorts, quan sembla que al sol li costa de sortir, ensonyat, del llit de la mar. Tots aspirem al silenci, a la calma, a la dolça tranquil·litat, si pot ser a l’absència de dolor. És llei de vida... La majoria de les flors ja han caigut i el camp mostra la gràcia essencial dels seus arbres despullats de fulles. La simplicitat on abans hi havia el desgavell, l’excés, la desmesura. Pel carrer ens trobem cada dia amb els mateixos, a la mateixa hora: l’home que ve de buscar el diari, el que va a esmorzar al bar de la cantonada, la dona que entra a la carnisseria, els vailets que enfilen el Gardissó cap al col·legi... I el dia s’allargassa mandrós, indolent. De tant en tant, el rellotge del campanar, amb els seus tocs metàl·lics, ens recorda que passa el temps inexorablement.

Deien abans que la lluna de gener és la més clara de l’any. En les nits fredes, seques, eixutes, pels volts de Sant Vicenç, amb un petit bleix de vent del nord, la dona astre espera nostàlgica la serenata d’un Pierrot vagabund. Esperem, no sabem ben bé què, asseguts vora la finestra, tot badallant. A la llum difusa, vasta, les oliveres són plenes de petites llàgrimes fosques, perlades. Josep Pla en parlava un dia, de tot això: “Després dels crepuscles tristos de l’hivern, contemplar l’entrada de la lluna als olivars és viure una exaltació viva i callada, clara, evanescent.”

Pere Calders, amb la seva esposa, reposen ara vora la platja del Port de Llançà, en una mena de monòlit de base triangular de Domènec Fita. La seva fidelitat al poble fou ben evident. Cada començament d’estiu, en arribar, em venia a saludar a l’ajuntament. Tenia raó el mestre Calders: “Llançà és com aquelles dones que són boniques fins i tot a l’hora de llevar-se.” Ei! Que n’hi ha poques...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.