Opinió

De reüll

La mestra

Encara fa olor el branquilló de romaní que fa quatre dies em va donar ma mare i que vaig col·locar amorosament, com a punt de llibre, entre les pàgines d’una llibreta que ja te un fil rosa barbie incorporat com a guia per poder reprendre l’escriptura i a més hi havia afegit un senyal adhesiu d’un roig bigarrat en una pàgina de referència. A la llibreta del romaní assecat intento escriure amb cal·ligrafia bonica el que m’expliquen, records i dades, d’una mestra que ja és morta però perdura viva per a les seves alumnes. Podia haver assecat el branquilló de romaní en un herbari que vaig començar un any abans que tot canviés –potser era una premonició de la bellesa que esclataria, reclosa, la primavera del 2020– quan vaig veure una foto de l’herbari de la poetessa Emily Dickinson. Podria dir que m’hi va empènyer l’ànima victoriana que disfresso bevent cafè, una imitació maldestre de les Brönte davallant pels cims borrascosos collint margarites dels marges, les més boniques, estampant a les pàgines blanques una minúscula sanefa de mimosa. M’he retrobat amb l’herbari talment hagués obert el calaix de l’escriptori i hagués aparegut una agenda d’EGB. Com si amb la bona lletra, el romaní i el rosa de moda de la tapa dura de la llibreta, amb un ritual de la bellesa impostada, desfés un encanteri i la mestra morta tornés demà a obrir la porta de l’escola i les àvies fossin nenes amb tota una vida per aprendre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.