L’ànima té pauses?

No només el cos; també l’esperit humà es veu envaït, de tant en tant, per un cansament que ens convida a descansar, a reposar energies, a aturar-se una mica, a reflexionar. I també es cansa l’esperit de cadascú, de tots i de qualsevol: joves i ancians, homes i dones, cèlibes i casats.

Haver d’afrontar cada dia els mateixos problemes; trobar-se convivint minut a minut amb les mateixes persones, avui amables i demà enutjoses, i fins i tot insultants, no obstant l’amor que creixi entre elles, al si de la família, de l’amistat, de la professió; només són algunes de les causes que cansen l’esperit. No cal fer-ne una llista completa. L’ànima té pauses? Ni tan sols durant el somni la quietud, el repòs, regna totalment en la ment. Volem descarregar el contingut de la nostra ànima, del nostre esperit, i alliberar-lo de les preocupacions, de les ocupacions que tenen capacitat d’esgotar-lo, de fer-lo sentir amb més realitat allò que podem anomenar el pes del viure. Però, veritablement, arribem alguna vegada en la nostra vida a buidar l’ànima del tot i confiadament?; pot una mare desentendre’s de ple dels problemes –de tots i de cadascun– dels seus fills, de casa seva?; pot un escriptor oblidar completament el seu afany d’escriure?; deixa alguna vegada l’ésser humà d’estimar, d’anhelar, de sorprendre’s, de rebre sensacions noves, llums noves? Com se sent i es descobreix el cansament de l’ànima? Anomenaré només tres potències de l’esperit que suporten més de ple aquest nostre cansament: la intel·ligència, la voluntat, el cor.