Cinc-cents anys dels Clergues Regulars

“No hi ha res de nou sota el sol. Vanitat de vanitats, tot és vanitat”, així predica una mica pessimista el predicador (Eclesiastès). Sí, de vegades ens pot envair el pessimisme. A mi m’agrada més l’Apocalipsi quan afirma: “Faig noves totes les coses.” La història de la humanitat és molt llarga, encara que com a història escrita sigui força curta. I com diu el nostre refranyer, no qualsevol temps passat va ser millor. Però, amb tot, dins del jull ha florit el blat. En 1524, en la història van aparèixer els Clergues Regulars; van ser temps de grans reformes en una societat que s’enlairava d’una concepció del tot centrada en Déu i la religió. Amb l’aparició del Renaixement sorgeix l’Humanisme, les lletres, l’art, es descobreixen els clàssics del “paganisme”, el centre és l’home, però també l’humanisme cristià, donant gran importància a l’encarnació del Fill de Déu com a Home nou, que dirà sant Pau. Neix la protesta, sí, el que anomenem protestantisme. Amb Luter i d’altres, escandalitzats pel trànsit d’influència i venda d’indulgències. Enmig de la corrupció imperant (com avui?), no van faltar homes i dones que van decidir canviar les coses començant per ells mateixos. El brou de cultiu van ser aquelles associacions de seglars i sacerdots aparegudes a Gènova, Venècia i Roma… (Oratoris de l’Amor Diví), que més que acusar els altres, amb amor afectiu i efectiu, van posar fil a l’agulla. Amb la consciència clara que l’Església ha d’estar en reforma contínua. Per celebrar aquests 500 anys, els pocs teatins que som a Barcelona us convidem a visitar l’església de Sant Gaietà (C/ Consell de Cent, 293-Enric Granados, 6), i uniu-vos a les celebracions del nostre Any Jubilar. És bo conèixer la història i recordar-la.