Impostor inconscient

Com si fos tan fàcil ser un home igualitari, hi ha alguns homes que s’autoanomenen feministes així: pim-pam i sense complexos; però no ho són. A mi (dona amb cert grau d’activisme que es talla molt a l’hora de pensar-se com a feminista pel repte de coherència que comporta) em fascina enormement aquest fenomen. Potser no m’hauria de sorprendre tant (que té sentit, que no deixen d’estar socialitzats com a homes i per a ells és més fàcil que més coses siguin possibles); potser és un error ser tan exigent (que necessitem sumar, què cony!); potser jo em tallo amb mi per allò de la síndrome de la impostora, fins i tot també en l’únic terreny en què si de cas l’haurien de tenir ells, la síndrome. Però ells no, molt lluny de sentir-se impostors, es beneficien de tots els privilegis de “ser feministes”, que se sumen als que ja tenen de sèrie i no podran perdre perquè no en són ni conscients. Han après que “ser feministes” els dona més prestigi laboral, social i sexual (ascendeixen a la feina perquè l’empresa s’ha modernitzat, guanyen popularitat –que no són radicals–, i els surten més oportunitats de follar). Però no són capaços de fer-se a un costat, cedir la veu i l’espai ni quan és irrebatible, netejar el vàter o les rajoles de la cuina, preocupar-se de pagar les colònies o de què es farà per dinar o sopar cada dia del món. Segurament van a comprar, que això es veu, però tampoc podran valorar qui carrega amb el pes de la també seva quotidianitat, perquè això representaria ser massa a prop de visibilitzar la injustícia i de retruc perdre els privilegis de “ser feminista” i de no ser-ho.