Planeta Terra

Estem vivint una autèntica pel·lícula de ciència-ficció. De guerra biològica, en un escenari de temor col·lectiu, de “Sálvese quien pueda”. Volem aparentar normalitat, quan realment deambulem darrere mascaretes que amaguen el rictus tens, prou s’endevina. Més amunt, parpelles vigilants com sentinelles, geloses de la seva intimitat, que no sigui violada. Aquesta potència viral, acaparant víctimes sense pietat, seria comparable a la set de poder, de protagonisme, que domina arreu del món. Que en nom del bé, del progrés tecnològic, polític, econòmic i científic, avança impassible, oblidant valors essencials de justícia, ètica, moral i solidaritat. Altrament, és cert que milions de persones lluiten per la pau, la igualtat i la no-discriminació racial. Mes l’esforç, fins ara, és inabastable. Una vegada entres a l’última corba –també com en una pel·lícula– vas projectant passatges d’escenes viscudes fins al present: somnis, poemes, plors i dol. Tot desat en el calaix de la memòria. Potser algun avi –si en queden– un dia, delicadament, tindrà un seu net a la falda escoltant vells relats. Mentrestant, de nit, el fred despulla ironies…