No era conscient que el meu nom tenia una cançó fins que dues persones, afectuosament, en veure’m em recitaven “Gemma, guaita les flors que són boniques”. Una, l’enyorat Manuel Cuyàs, que malauradament ja no ho pot fer, i l’altra, el llibreter Guillem Terribas, que encara ho fa. Delicada i tendra, Joan Baptista Humet la va dedicar a la seva germana, i ara és la seva neboda, la cantant Gemma Humet, la que, com a herència sentimental, l’ha inclosa en el seu repertori. Sempre he pensat que els pares, amb els noms dels fills, hi aboquen valors i ideals, exempts de tradicions, modernitats o bandes sonores d’un temps i d’un país. El nom de pila és compartit amb milers, però és la intrahistòria de cada un el que, tot i dir-nos igual, ens fa únics. És l’altra herència.